Les reals 'novel·les' policíaques

Sovint ens sembla graciós veure fotos, vídeos, objectes de fa uns anys enrere. Les maneres de vestir, la música, els hàbits, tot és diferent d’ara. Fins i tot la manera de difondre les informacions, com per exemple els actes delictius que hi havia. Fa uns dies a Twitter el cos de policia va publicar les detencions que hi va haver durant la segona quinzena d’octubre de l’any 1990. Una barreja, es podria, dir entre realitat i ficció per la manera en què es redactava en aquell moment. Si bé és cert que no hi havia un gabinet especialitzat en la comunicació i que moltes vegades eren els mateixos agents que havien redactat l’informe policial i també feien la nota de premsa. Sembla en algun cas que les publicacions fossin extretes d’una novel·la policíaca.

Drogues, furts, controls d’alcoholèmia. Això no s’allunya de la realitat actual. Ara bé, si llegim fragments de les detencions ens poden sorprendre per quines quantitats d’estupefaents es procedia a una detenció. “El dia 6 d’octubre de 1990, davant d’una estació de servei de Sant Julià de Lòria, es va controlar una persona que portava una paperina contenint una quantitat d’un gram de cocaïna”. “El dia 7 d’octubre es va interpel·lar un individu al qual es van trobar dues dosis d’LSD a l’interior del seu porta documents”. Avui en dia, que no vol dir que abans no hi fossin, estem acostumats a llegir o escoltar detencions per quantitats molt majors que aquestes. I això té relació amb el codi penal de fa trenta anys i les modificacions que hi ha hagut fins al que tenim actualment. Segons van explicar els agents al Diari, abans es procedia a la detenció, almenys durant unes hores, independentment de la quantitat. Ara, si es tracta d’una quantitat mínima, es pot considerar que es tracta d’un ús per al consum propi.

Si avui llegíssim al Diari que s’ha detingut a una persona per haver adquirit material fotogràfic per un valor de 66 cèntims d’euro declarant que era per un encàrrec ens semblaria fins i tot una mica “ridícul”. El fet és que aquell any un home de 44 anys de nacionalitat portuguesa va passar a disposició judicial per una estafa de 109.000 pessetes per haver adquirit aquest material a un majorista andorrà al·legant que era un encàrrec per a un comerç de la capital.

“A les 22 hores 45, el conductor d’una motocicleta no va aturar-se en un control policíac de carretera”. I continua: “Per escapar dels Agents de l’autoritat que el perseguien [...] va circular a gran velocitat per diversos carrers de la capital, amb perill en dues o tres ocasions d’atropellar vianants”. I acaba: “En un moment donat, per no provocar un accident greu, els agents de policia van renunciar a continuar la persecució. L’interessat va ésser identificat i detingut una hora després al domicili.” Segurament un relat semblant es pot llegir en una novel·la policíaca en un escenari típic ple de foscor amb persones caminant tranquil·lament i s’han d’apartar quan apareix el motociclista que passa a una velocitat sorprenent, o bé una pel·lícula de Hollywood amb un ambient de ciutat tenebrosa on curiosament sempre cau un contenidor de la brossa. Sigui com sigui, no estem acostumats a veure pels carrers de la capital persecucions d’aquest tipus, malgrat que algú pugui recordar l’intent d’escapada d’un presoner el mes d’octubre passat i que va suposar un gran desplegament del cos policial a les parròquies centrals, fins i tot amb la presència d’un helicòpter.

El llenguatge i els mètodes informatius han canviat. Si abans es tenia més temps per poder publicar qualsevol notícia, ara tot es basa en la immediatesa i amb un text de només de 180 caràcters a través de les plataformes digitals es pot explicar. I l’idioma avança amb elles. Segurament les persones responsables de comunicació de la policia no escriurien avui en dia la paraula “paperina”, que no vol dir que sigui menys correcte, però moltes vegades s’acompanya el text d’imatges descriptives que fan que les paraules que utilitzem tinguin un to més col·loquial. A més, fa que les explicitats quedin en segon terme, recorrent la típica dita “d’una imatge val més que mil paraules”.