No gosin menjar-li el 'coco'

Fa quinze anys que un bon dia Emi Matarrodona va llançar el televisor per la finestra. Bé, no literalment, encara que tampoc seria una imatge excepcional en una dona de caràcter expeditiu i poc donat a les contemplacions. “A mi no em menja ningú el coco”, es planta. “La tele et fa perdre molt de temps” i ella té moltes coses a fer. La candidata de terceravia a la capital va néixer el 1959 a Barcelona, a la zona propera a l’Hospital Militar, en una família de cinc germans amb un pare enginyer especialitzat en motors i amb empresa pròpia. Andorra era el lloc de vacances de la família: primer s’hostatjaven al Calones i més tard, “amb tota la família enamorada del país”, es van comprar un terreny a la Massana, on anys després es van instal·lar definitivament, després de vendre’s tot allò que tenien a la capital catalana i muntar negocis –una botiga de roba, un d’aquells ultramarins on es venia pràcticament de tot– a Escaldes. Matarrodona va passar per les monges però ben aviat va preferir l’acció i es va posar a treballar al sector comercial. Era una jove sociable que recorda encara passar-s’ho de por quan arribaven aquelles grans concentracions de motos que portaven gent d’ar­reu. No trigaria gaire a posar un primer peu al comú d’Andorra la Vella, com a secretària del director de l’aparcament de Prat de la Creu. Poc després, les seves tasques es van informatitzar i a ella li van proposar de traslladar-se al departament de Comerç, Indústria i Propietat, on fa trenta-tres anys que hi és. “En realitat en serien més, si no fos que vaig deixar de treballar una època perquè vaig tenir molt clar que a la meva filla l’havia d’educar jo.” Aleshores, recorda, no va tenir l’opció d’acollir-se a una excedència, i quan va arribar el moment de tornar a la vida laboral li va costar. Però finalment va guanyar un edicte, el 1991. I fins ara. Passant per diverses etapes: d’administrativa a cap d’equip i, finalment, a cap de servei, des del 2006, al servei d’Habitatge. El vessant polític de Matarrodona neix de l’activitat sindical. “El 2018 teníem el sindicat de treballadors del comú que feia aigües, que quasi desapareixia, vamos”. Al mateix temps, recorda, hi havia pendent a la Batllia la causa del GAdA. Es van fer unes eleccions a les quals es va presentar. “Soc com soc i vaig aixecar allò que ningú no havia aixecat fins aleshores.” Va renunciar a la presidència del sindicat “quan ja vaig veure que estava solucionat” i per presentar-se a les últimes generals. “Era un equip nou, la meva primera vegada, també, i vam quedar molt contents perquè vam tenir cinc-cents vots sortint de zero.” Es mou perquè “la injustícia a mi em fa moure, em rebolca; em costa d’entendre que hi hagi qui es comporti d’una manera falsa i traïdora, però no em bloqueja, al contrari, em dona empenta”. Ni que sigui veient-se com una formigueta contra un elefant. L’espurna que la va encaminar definitivament són les netes: “Tinc l’obligació de desemmascarar allò que no està bé, la manera com ens estem deixant perdre coses que són de calaix.” No vol “marxar d’aquest món deixant-lo com està”. Dona pro activa, que es diu ara, quan ha passat per hores baixes “he fet les mil i una per sortir-me’n”. Des de fa temps ha fet bandera de la preocupació per cuidar l’alimentació en particular i la salut en general des de l’ecologia. S’hi va posar a fons i ha anat completant formació en naturopatia, a Tolosa i Barcelona, i un màster en medicina ortomolecular activa –sigui el que sigui– a Madrid. I del coneixement teòric ha tirat cap a la pràctica: es va llançar a la pagesia i després de formar-se en una escola agrària de Santa Coloma de Farners, va començar a conrear el seu hort –“tot ecolò­gic”–. Coses de tornar a les arrels, puntualitza: l’avi era del barri barceloní d’Horta, que per alguna cosa es diu així. Gaudeix de l’aire lliure, serveix per mantenir la forma física i evita hores mortes davant la caixa tonta.