La vehemència i la cara oculta

Quan preguntem a Conxita Marsol (Artesa de Segre, 1960) per aquesta idea que circula sotto voce –o en veu alta, vaja– segons la qual el consolat no és més que un pas en l’assalt a la capçalera del Govern, assegura amb vehemència que “no és veritat, de veritat, però de veritat que no és veritat”. Després riu mentre explica l’anècdota del dia que va ocupar per un moment la cadira del cap de Govern en un acte a Casa de la Vall: Albert Pintat no hi era i a ella, com a ministra de Presidència, li tocava. S’ho repensa una mica per afegir-hi: “Ara no estic segura de si m’hi vaig posar o em vaig quedar al meu lloc.” Marsol va mamar la política ja al bressol –“el pare era molt politiquero, molt”–. Rossend Marsol, Sícoris, va arribar al país com a refugiat polític, és història ben coneguda, i la “seva gran pena és que no es va poder implicar mai en la política del país, perquè quan es va poder fer andorrà era ja molt tard”. Però la va viure sempre amb intensitat. Ell la va encarrilar cap al Dret, carrera que el pare va haver de deixar inacabada per fugir de la repressió i que la filla va adoptar amb gust. Així que el dia que li va tocar entrar a la facultat a Lleida –encara adscrita a la Universitat de Barcelona– no va sentir que es deixava pel camí cap altra vocació. Vivia en una residència, de les que obliguen a creuar la porta d’entrada abans de les onze de la nit, i no només es va llicenciar en lleis, també en aquells anys es va convertir en consumada jugadora de botifar­ra. Afició per a la qual sempre troba algun forat (quan no es dedica a menjar-se places d’aparcament al carrer, sospira algun conductor malhumorat i rancorós). Al pare li va donar l’alegria de la vida en jurar com a consellera general el 2005. “Se n’anava a Artesa carregat de diaris que ensenyava a tothom.” Però ja no va arribar a veure-la jurar com a ministra. Parlar de Sícoris –aquell home, a banda, entestat a enfortir la cultura popular– toca la veta sensible de la candidata a renovar el consolat. S’emociona a mitja entrevista, revelant una cara oculta i fa sentir culpable la periodista. Que aprofita, no obstant això, per escolar la fama d’expeditiva que li adjudiquen. “Faig com va aconsellar el pare: que siguis responsable i facis el que tu creus, sense deixar-te condicionar.” Així fa: “Jo tiro, quan tinc una idea clara, m’agrada escoltar, però tiro endavant.” Després puntualitza: “Tinc fama de mandona però no ho soc tant, escolto tothom, aprenc cada dia.” I quan es cola? “Doncs surt i assumeix-ho.” La gent li diu, assegura, que quan se la coneix demostra més cintura i és més propera del que sembla en la distància. “Soc directa i transparent, però quan passo pel carrer hi ha qui pensa: ‘Ui! aquesta!’” Tornem a la trajectòria política de Marsol, arrossegada per un amic de la infància, Toni Riberaygua, per proposar-li anar de número dos a la llista de Pintat. “Era quan els socialistes m’havien obert la porta del comú”, on havia estat secretària durant més de dues dècades. Un període en què no es va voler significar políticament, apunta, perquè no ho considerava compatible amb el lloc que ocupava. Acabava de muntar el despatx, amb el pare, i pensava a dedicar-se a la vida civil. Però va acceptar la proposició i va acabar formant part del Govern liberal. Sembla que ha estat tota la vida en política però, matisa, només van ser aquells anys, fins al 2009 –presidenta del grup parlamentari dos anys i ministra dos més–. Va fer un parèntesi de la vida pública fins al 2015, en què va tornar al Consell, per dimitir i presentar-se a cònsol. La motiva la parròquia, assevera. “És clar que també m’agradaria ser cap de Govern”, acaba confessant, “però les coses passen quan passen”. Confia continuar però si no pot ser, li quedarà temps per tornar a acompanyar l’home a les carreres. “Tu creus que ara, amb 57 anys, s’ha de posar a córrer un altre cop?”