Eclecticisme i visió d''outsider'

Higini Martínez-Illescas (Andor­ra la Vella, 1966) confessa una enveja considerable per no estar a Silicon Valley, “amb els inputs que reps, la retroalimentació de centenars d’empreses” desenvolupant un mateix sector. No podent veure el somni acomplert –igual que va haver de baixar de l’avió que somiava dedicar-se a pilotar un dia–, es tracta de fer de la necessitat virtut i d’engegar un projecte empresarial a la seva mida: es dedica a l’electrònica bàsica, amb productes que compra a l’engròs i finalitza a la Xina però sobre els quals imprimeix la seva marca, un acabat final. “Com a empresari he vist que com més difícil ho fas, millor funciona.”

Martínez-Illescas és fill d’una madrilenya i un nascut a Cartagena que van buscar a Andorra el lloc on prosperar. Van agafar una petita botiga primer i després una de més gran, Foto Kin, i amb el que treien venent tabac i alguns articles d’electrònica van fer pujar dos fills. Els entorns de l’avinguda Meritxell van ser el territori d’infància: des de les quatre roques que s’aixecaven al costat del Park Hotel (en deien les paral·leles) fins al Luna Park, on ara s’aixeca l’edifici administratiu del Govern.

Era abans de patir el primer xoc amb la realitat: arribar als 19 anys i haver-se de presentar a l’examen d’assimilació. “El vaig suspendre. A propòsit, perquè era un rebel i no entenia que hagués de fer-ho; vaig sentir ràbia.” Quan des del tribunal li van preguntar què faria pel país va respondre, amb soltesa, que feia poc que havia pujat a apagar un incendi a Sispony, implícitament preguntant-los si els semblava poc. Per fortuna, obligar a passar per aquest tràngol “és un dels errors que es van corregir”, però ell encara guarda, “com a document històric”, la carta en què li comunicaven que no el donaven per “assimilat”. Amb tot, no es considera particularment contestatari, assegura.

Martínez-Illescas va passar per les aules del Sant Ermengol i després va marxar a Barcelona, per estudiar a la facultat d’Econòmiques de la UAB. Però va plantar els estudis i va tornar a casa –“No veia que hi hagués més oportunitats a Barcelona que aquí”– per iniciar un negoci, “a imatge del pare però pujant un esgraonet més”. Des d’aleshores, fa més de vint anys que es dedica al món de l’empresa.

El primer pas en política va ser “molt senzill”: el 2015 el va cridar un amic, Marc Magallón, perquè l’acompanyés com a número dos de la seva llista. Fa vuit mesos va entrar al comú, en dimitir Magallón per presentar-se a les generals. “Penso que aquí tots, poc o molt, ens hauríem de dedicar a la política, no com a professionals, encara que no sé si ja començo a ser-ho.” És una manera de col·laborar a estirar del carro, pensa. Un canvi de perspectiva perquè fins al 2015, confessa, sentia la mateixa animadversió que molts altres pels polítics, així, en abstracte. “Ara penso que no s’ha de generalitzar”, conclou.

La seva experiència és que l’acció política “permet fer canvis”. Apunta l’activitat que va desenvolupar com a activista contra l’heliport a les Tresoles o en l’organització de la circulació de camions de càrrega i descàrrega a Vivand. “Et quedes amb allò que has aconseguit, encara que també hem dit coses que no s’han aconseguit.”

També és cert que va entrar amb certa visió d’outsider: va escandalitzar alguns en negar-se a rebre la targeta d’aparcament gratuït com a conseller del comú. I li provoca certa vergonya aliena i un sentiment d’impudícia aquest tractament preferencial que reben les autoritats per anar a concerts i espectacles, amb entrades de primera fila regalades: es dedica a redireccionar-les cap a col·lectius com la gent gran o a la Gavernera. És una idea que va adoptar de l’exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena. Qüestió d’eclecticisme i cintura per imitar algú tan allunyat de l’ideari liberal. “És que estem perdent l’Andorra que es van trobar els pares.”