El Superior tomba tres recursos més dels bancs per les accions preferents
La Batllia obliga a retornar part de la inversió a alguns clients que els van denunciar
El Superior tomba tres recursos més dels bancs per les accions preferents
La sala civil del Tribunal Superior de Justícia ha tombat recentment els tres recursos presentats per entitats bancàries contra sentències de la Batllia que els obligaven a retornar diners a diversos clients que havien adquirit accions preferents. Així, el Superior, com ja havia dictat la Batllia, considera que el banc ha de reemborsar la quantitat de 132.000 euros (el valor de les accions adquirides) a una clienta que les va comprar l’any 2010. També obliga una altra entitat (no es descarta que en tots tres casos sigui la mateixa, ja que la sentència no especifica quin dels cinc bancs andorrans va ser denunciat) a retornar la inversió de 940.000 euros que un client va fer l’any 2004 en comprar tres blocs (300.000, 300.000 i 340.000 euros) d’accions preferents.
Per últim, la sala civil també ha tombat un tercer recurs d’una entitat bancària contra la sentència de la Batllia que l’obliga a retornar prop de 800.000 euros a dos clients que havien adquirit accions preferents entre el 2005 i el 2008. En aquest cas, el Superior també ha tombat el recurs dels clients, que demanaven se’ls retornés 1,2 milions d’euros per la inversió.
En tots tres casos, els magistrats consideren que les entitats financeres no van informar els clients del risc que prenien a l’hora d’adquirir aquests productes, malgrat que les representacions legals dels bancs consideren el contrari: que els clients sabien perfectament què comportava la compra d’accions preferents.
Segons les sentències, el deure d’informació del producte que s’adquiria, de les seves característiques i del risc que comportava, corresponia a l’entitat financera perquè disposava de la informació respecte del producte i li corresponia, des de la seva posició de preeminència, traslladar al consumidor totes les dades necessàries i idònies per tal que pogués entendre el producte que adquiria i el seu risc.
I aquest deure d’informació, recorda l’escrit, no solament es desprèn de la posició de preeminència informativa i financera de l’entitat respecte d’un consumidor, sinó que també es deriva de la llei anterior de protecció del consumidor del 1985 (dret a rebre informació correcta sobre productes i serveis) i de les obligacions que neixen del contracte, atès que el deure d’informació es deriva de les exigències de la bona fe com a font de les obligacions contractuals, que s’uneix a les previsions de les parts del contracte”.