Marta Roure: “Mostrar vulnerabilitat no és feblesa, sinó una part natural”

“Jo només volia volar”?

El primer vers del nou senzill. Ve a ser la continuïtat de la primera cançó de fa dos anys, Rèquiem en vena, preludi, sense imaginar-m’ho, de moltes coses que van succeir.

Quines?

Persones estimades que em van deixar. Estava molt unida al meu oncle, que va morir ara fa dos anys. Vaig estar al seu costat, cuidant-lo, veient com s’anava apagant. I tot just després, va morir el pare de forma sobtada. Em trobava fora del país, em van avisar que havia caigut i de camí cap aquí em vam trucar dient que ja ens havia deixat. Per sort, vaig arribar a l’hospital i encara era al llit.

Quina relació tenien?

El pare era amic i refugi. Havíem tingut bronques interdimensionals! Un amor salvatge, però ens alegràvem de les llums i ens donàvem suport a les foscors. Acomiadar-lo va ser un xoc frontal. Em vaig sentir òrfena.

L’amor ens fa vulnerables.

De fet, a la cançó hi ha un vers: “La pluja esborrarà la sang”, que és com un mantra. Me’l dic per tornar a estimar, perquè va haver-hi un moment que no volia fer-ho si implicava perdre algú. Però, al final, has de tornar a enganxar-te a la vida. Oi?

‘Volar’, llavors, és el final de tot un procés?

És la mateixa ferida però ja cicatritzada, que ara puc mirar amb tendresa. El vestit és diferent, el to no és tan trist, hem buscat sintetitzadors i deixem enrere els acords menors.

Què n’ha après de tot això?

Mostrar vulnerabilitat no és feblesa, sinó una part natural de nosaltres mateixos. No tot és felicitat i també és la manera de fer comunió amb altres persones que poden sentir-se igual en certs moments de la vida. Però cal continuar endavant i també saber demanar ajuda.

I abans de tot aquest procés, on era la Marta?

Després d’Eurovisió i la cançó Jugarem a estimar-nos, vam estar tres anys en actiu i en paral·lel vaig formar-me en teatre. Havia agafat por als escenaris i la formació em va revifar la seguretat. En tots aquests anys he estat col·laborant en coses puntuals, de petit format i més alternatives.

‘Jugarem a estimar-nos’ la limitava d’alguna manera?

És una cançó que m’acompanyarà sempre, però soc més que això. Necessitava fer un pas endavant, compondre, escriure les lletres, mostrar emocions del que ha estat procés de curació.

I ara?

Reconstruint-me. Vull creure que la vida és bonica. A poc a poc torno a escriure sobre allò que abans m’engrescava.