Andrea Ruiz, artista
Andrea Ruiz: “Encara hi ha molt tabú amb el bodypainting”
Aficionada des de petita al maquillatge i amb 12 anys dedicats al bodypainting, Ruiz ha guanyat concursos a Andorra i a Espanya gràcies a la seva habilitat artística. També ha treballat en cinema i televisió en produccions com La Casa de Papel.
Andrea Ruiz
Com va començar la seva afició pel bodypainting?
Tot va començar amb el maquillatge quan era molt petita. La meva família em va comprar un maletí de maquillatge de joguina. El primer que vaig fer va ser maquillar el meu avi: cada dia li feia alguna cosa diferent i ell sortia al carrer així.
Quan va decidir dedicar-s’hi?
Vaig fer perruqueria i estètica, però no m’agradava gaire com a professió. Finalment, em vaig apuntar a una escola de maquillatge on vaig entrar per estudiar caracterització, però al final del curs vam provar el bodypainting… i em va encantar.
Què la va atraure d’aquesta disciplina?
Sobretot, la part artística. Sempre m’ha agradat molt dibuixar i vaig veure que el bodypainting em permetia expressar-me com si pintés un quadre, però sobre el cos humà.
Quan va veure que realment tenia talent?
Jo ja veia que hi tenia traça, però els meus pares no confiaven gaire en aquesta sortida professional perquè pensaven que no m’hi podria guanyar la vida. Qui em va acabar d’animar va ser la meva exparella, que fins i tot em va pagar els estudis.
Com van ser els primers projectes?
Vaig començar pintant-me a mi mateixa. Després vaig fer cursos de caracterització i, a poc a poc, vaig anar treballant amb models. A l’estiu, mentre les meves amigues anaven a la piscina, jo preferia anar a classes.
El bodypainting requereix una tècnica molt específica, oi?
Sí. No es pot fer amb qualsevol pintura: cal material especial per a la pell, saber barrejar colors, dominar l’aerògraf… hi ha molta part tècnica darrere.
Recorda alguna obra especialment important?
Una de les més grans va ser una sèrie amb els dotze signes del zodíac, amb dotze models diferents. És probablement la meva preferida.
Com veu aquest sector a Andorra?
No conec ningú més que s’hi dediqui. Encara hi ha molt tabú perquè implica treballar sobre cossos gairebé nus, i això aquí costa més d’acceptar.
I fora d’Andorra?
En llocs com Barcelona hi ha molta més obertura i també molta competència.
Quin consell donaria a algú que vulgui començar?
Que si realment li agrada, ho intenti. Jo he passat moments difícils, però quan vaig guanyar el Campionat d’Espanya l’any passat vaig entendre que havia valgut la pena insistir.