Arnau Orobitg: “Una galeria d’escultura efímera i sobtada”

Torna el concurs d’escultures de neu!

L’esperem amb candeletes! Ens sentíem desafortunats sense celebrar-lo perquè també és simptomàtic del canvi climàtic.

Què tè d’especial?

És com una petita galeria d’escultura monumental efímera i sobtada, però alhora un joc cultural divertit i bastant pop. Aquest any, a més, han estat selectius i hi haurà molta qualitat. Paga la pena que la gent s’hi atansi a veure els resultats.

L’últim cop va concursar amb la Mandarine.

Som amics de fa temps, ella també és pastora i artesana i l’any passat la col·laboració va ser fructífera, vam guanyar! Farem una escultura en la línia d’aquella centaura, una figura completa amb hibridacions basada en el bestiari mitològic.

La que tenim a la foto?

Sí, aquesta és la maqueta que hem presentat com a proposta, i que haurem de respectar i portar a les dimensions cúbiques que exigeix el simposi.

No li fa pena la fugacitat que tindrà l’escultura?

Però si és fantàstic que es fonguin! L’important és el procés. Treballes a contrarellotge fins al migdia de diumenge i amb plena consciència del material efímer amb què estàs tractant. Quan has acabat, ni te les mires! Ja no importen!

El caràcter efímer treu ferro a tot l’assumpte?

És clar, no busques la perfecció, sinó expressar el millor que puguis amb la neu, que és un material traïdor, sobretot si fa sol. Et permets certes llicències.

De fet, l’escultura no és la seva principal disciplina.

Estic a punt de treure Herbari hermètic, un herbari hibridat amb poesia. Una interpretació personal dels caràcters que s’expressen a la flora.

Ha dit que hi ha molt dolor en aquests versos.

Perquè sempre em remeto a la natura i sento un gran dol per ella, per l’extinció, la destrucció, el desarrelament que hi ha. Flora i animals no són més que un mobiliari viu que ha deixat d’importar.

A Andorra també?

Ningú ho pot negar dins aquest urbanisme embogit, ni tan sols el més especulador dels que cimenten aquest país.

Sense natura no hi ha poesia?

No hi ha vida! Som natura tot i que visquem còmodes en aquest artifici de falses necessitats creades.

Regali’m un vers per tancar l’entrevista.

Obro Xant de Cabrota i em surt aquest que ja m’està bé: “Al bullent d’estols ofreno un llambreig encara en fosc.”