Pepa Plana, Pallassa
Pepa Plana: “Fer de pallassa no és altra cosa que interpretar-te a tu mateixa”
Afirma que l’essència d’un pallasso és fer riure amb el cor i així ho vol transmetre tant al curs intensiu que farà a la Llacuna, de diumenge a dimarts, com a l’espectacle ‘A cada pas’, que es podrà gaudir el 4 de març a les 20.30 hores al Teatre Comunal.
Pepa Plana
Soc la Pepa i estic preparada, llesta i ja!
Com la Winnie de Beckett?
Sempre he tingut Els bons dies a la capçalera i volia donar permís a la Winnie enterrada eternament per Beckett de sortir. Què passaria si un vent se l’endugués? És un joc pallasso on surt, però està encerclada d’impediments i en un lloc desconegut. De vegades, estar perdut és la millor manera de trobar-te.
Com definiria la Winnie del seu espectacle?
La pallassa sempre juga. De fet, no és un personatge, és humana, la superhumana, la nena. Fer de pallassa no és altra cosa que interpretar-te tu mateixa.
I cap a on ens porta?
A cada pas és un xou nou i fràgil. Encara em sorprèn! No parlar t’obliga a fer un exercici conceptual. Un treball precís i preciós, i jo tinc molta energia!
Què vol dir?
Com que he de ser tan precisa em vaig repetint durant l’espectacle: “Ets una marioneta, si et bellugues massa se t’enredaran els fils.” És un exercici de concreció, i és en les petites coses on veus que aquesta pallassa està perduda.
Què cal per dur nas de clown?
Ganes, treball i assaig!
Recorda el primer cop que se’l va ficar?
Amb Mnouchkine, directora del Teatre de Soleil, en una estada internacional que vaig fer quan estudiava. Entre d’altres, hi havia la màscara més petita, el nas, i va ser una revelació! Però no vaig deixar sortir la pallassa fins 10 anys després.
Ara es tanca un cercle.
El Teatre de Soleil m’ha contactat recentment perquè hi vagi a donar classes! Em vaig emocionar pensant que tot va començar allà! Cada cop m’agrada més fer de senyoreta i ensenyar allò que funciona, com també faré aquí, a Andorra.
El més difícil?
He estat reconeguda, però m’adono que en masculí ho hauria tingut més fàcil. Hi ha el famós sostre de vidre que miro de trencar amb cap i colze!
S’assimila l’humor al masculí?
Venim de l’humor escrit amb ploma masculina, on ells descriuen el que ha de fer una dona per fer riure i automàticament se’ns converteix en objecte. El codi canvia quan les ties ens posem a escriure, ja no rius de l’objecte, sinó del subjecte.
Ingenuïtat i tendresa, essencial en una pallassa?
Cal fer riure amb el cor. L’honestedat és primordial. Un pallasso et posa nerviós, però li ho perdones. Com enfadar-se amb una criatura terriblement honesta i optimista?