Salomé Escribà: “El comiat d’Alanis, el moment més trist com a fotògrafa”

Edició històrica, la de la foto!

Gener de 1991, es va autodissoldre el Consell General de les Valls davant la pressió ciutadana amb una manifestació que va inundar Casa de la Vall. Un moment d’eufòria col·lectiva que vaig cobrir com a fotògrafa.

Aterra al món del fotoperiodisme de forma peculiar.

Tenia 22 anys, havia estudiat a la Massana, però soc de pagès, de Taús. A l’estiu havia muntat un laboratori a la comuna, i en obrir el Diari m’hi vaig presentar al cap de fotografia sense cita i amb una carpeta vermella.

Què hi havia dins?

Fotos de personatges del poble fetes durant l’estiu. No sabia res de fotoperiodisme, però la meva empenta els va convèncer i em donaren l’oportunitat.

Dona i fotògrafa.

Mai m’he sentit discriminada. Ara, la conciliació, sempre havies d’estar disponible. Recordo haver d’anar a cobrir un accident amb la criatura de 7 anys, i s’hi sumava que soc família monoparental. Sort que no ens vam trobar cap cadàver!

Què més recorda?

Quan va morir Joan Martí Alanis, era fotògrafa oficial dels coprínceps. Em van demanar un retrat d’ell mort. Estava glaçada, em semblava molt bèstia, i a més, sense el seu consentiment, clar. Després, durant el comiat, recordo veure un Òscar Ribas vellet davant el fèretre del Joan. Ribas va esclafir a plorar. Em va commoure, ha estat el moment més sensible i trist de tota la meva trajectòria.

Què li venia al cap?

Són dos persones cabdals i poderoses d’Andorra i veure’ls tan vulnerables, en un moment tan íntim... vaig sentir una enorme tendresa i empatia. En el fons, tots som humans!

Alguna foto censurada?

No, però trobar-me davant el menyspreu per la vida, sí. Recordo haver de cobrir l’enfonsament del túnel Dos Valires. Estava a una agència on se’m demanava la foto d’un “fiambre”, amb aquestes paraules.

Les línies vermelles...

Sort que el Govern ho va tapar absolutament tot, però igualment trobo imperdonable i de baixesa moral que et demanin això. Són moments durs i estàs a peu de canó empatitzant amb aquella foscor. A fotoperiodisme tens el privilegi de viure moments únics però també t’hi enfrontes amb personatges que únicament volen vendre.

I una foto desitjada?

El referèndum i la signatura de la Constitució d’Andorra. Ja no era al país en aquell moment.

I ara?

He tornat a Taús, l’origen, i estic immersa en un projecte instrospectiu de narrativa i il·lustració.