Pau Costa: “A la vall profunda t’adones que tan sols ets un gra de sorra”

Som més petits del que ens pensem?

Això va exclamar en Jaume, un dels companys de l’expedició. Va ser a l’inici de la ruta a la Vall de Santa Cruz, on teníem 3.000 m de verticalitat. En aquella vall tan profunda t’adones que ets tan sols un petit gra de sorra dins el món.

Què més li va venir al cap durant el viatge?

La sensació d’alerta. En començar vam trobar un equip de rescat en helicòpter. Hi havia muntanyistes perduts que portaven dies demanant-lo. El que aquí hauria estat una operació immediata, allà, per manca de recursos, era excepcional. T’adones de la gran incomunicació.

Però vau continuar endavant.

Basant-nos en rutes de trekking on portar la bicicleta, la idea era fer una primera volta de 4 dies per Santa Cruz a la serralada Blanca per aclimatar-nos i després cinc dies a la serralada Huayhuash. 270 km amb més de 12.500 m de desnivell.

Calen reptes com aquest?

Aquest era el 7è viatge que organitzàvem. Hem estat als Alps francesos, suïssos, italians, al Nepal. Vam començar als Pirineus, sempre carregant la bicicleta a l’esquena per gaudir les baixades i a poc a poc hem anat fent projectes més ambiciosos. Una evolució orgànica, són més de 25 anys fent esport de muntanya!

Cap moment de dubte?

Dubte no, dificultat sí. En aquesta travessa, al segon dia, després de passar una mala nit, de pedalar tota la jornada, estant a 4.000 m d’alçada, va començar a aixecar-se pluja, i en arribar al darrer coll vaig exclamar “no dic cap més paraula”. Estava esgotat!

L’impediment més gran?

L’organització. Vam necessitar el suport d’una agència local, i en fer el trajecte en bicicleta no ens ajustàvem als estàndards. Cal pensar que el campament es va movent a través de mules i són compartits amb els que van a peu. Veníem amb el nostre arrier i el cuiner i cada dia que sortíem fèiem la mateixa distància i s’havia de quadrar bé, perquè no hi ha cap infraestructura entre campaments.

Què tal amb els locals?

Vam creuar algunes comunitats, la gent sent orgull que vulguis conèixer el país. També la relació amb l’arrier i el cuiner era fantàstica. Simulàvem carreres, però ells anaven per feina i sempre van guanyar!

D’on surt la necessitat de documentar el viatge?

M’agrada pensar que els fills tindran aquest record i s’ho miraran d’aquí a 30 anys.

Després d’haver estat allà, el dia a dia no és més gris?

Sempre esperant el cap de setmana per sortir!