David Martínez: “L’art ha de ser lloc d’esperança i lluita contra la desídia”

Qui té a qui?

És el taller de sensibilització que hem portat als alumnes de 1r d’ESO d’Andorra, per reflexionar sobre les pantalles. Qui té a qui? Tens una pantalla, o és ella qui et té a tu?

Reflexioneu sobre la gestió de la intimitat a les xarxes.

No som prou conscients que quan pengem quelcom a la xarxa deixa de ser de la nostra propietat per convertir-se en públic. En perdem el control i això pot tenir conseqüències com el ciberbullying.

L’addicció és l’altra de les grans preocupacions.

Conseqüència d’un buit, d’avorriment o fins i tot de vergonya. Les plataformes creen dopamina i benestar, i es van convertint en addicció. Un dia et trobes que si no tens internet comences a cridar i donar cops. El taller també serveix per fer una radiografia del grup que resulta útil als professors.

Què trobem a la radiografia?

Molts alumnes s’adonen que amb la mediació de les pantalles les seves relacions s’empobreixen i tenen malentesos. També que hi ha quelcom que els enganxa, exposem casos extrems que es donen al Japó de nois que es pixen a sobre per no perdre la partida i reconeixen que a ells també els pot passar.

Què més?

Potser el més significatiu és que recorren a les pantalles per pal·liar la soledat. Senten que pares i germans no els fan cas. Necessiten més acompanyament. D’altra banda, hi ha la queixa comuna que els pares també estan enganxats a les xarxes.

Hem de millorar la comunicació a casa?

A poc a poc, per exemple, hi ha famílies que posen els mòbils en una caixa com a mínim una hora abans de dormir. Així és com comencen a passar coses, parlen més, estrenyen vincles. Tothom que ho fa està agraït.

Estem en ple debat de si els menors han de tenir xarxes.

No crec que s’hagin de prohibir, però sí acompanyar, dosificar, posar límits.

Parli’m de l’altre projecte que aviat aterrarà aquí.

És una peça de teatre que fem per treballar l’esperit crític entre els alumnes. Es diu Entre el miracle i el desastre. Ficcionem el judici a un filòsof i la classe fa de tribunal.

Generen canvi realment aquestes iniciatives?

La prova és que quan tornem amb un grup després d’uns anys, recorden les reflexions. I és que en fer ficció t’equivoques i no passa res, però construeixes recursos. Com un entrenament per la vida. Crec que l’art ha de ser aquest lloc d’esperança i de lluita contra la desídia.