Stella Quiroga: “Ens han ensenyat a reprimir, però cal plorar per sanar”

Si s’hi creu es fa realitat?

Les creences es formen quan som petits i venen d’allò que ens envolta, la família, l’escola, la societat. Algunes ens potencien, d’altres poden limitar.

I això forma part de la biodescodificació?

Són sessions destinades a les persones que volen aprofundir més. Per exemple, una dona em pot plantejar que no aconsegueix parella. Potser ha vist com era el pare amb la mare i ho ha donat per vàlid i en parlar i escoltar-se s’adona que té un concepte erroni de l’amor.

Prendre consciència és clau?

És el punt més important de la biodescodificació. Alliberes la idea i la transformes.

I llavors, què passa?

Ja no hi ha marxa enrere! T’has anat escoltant, adonant de certes coses i et cau la fitxa, com diem. Ets conscient i et transformes. També et donem eines perquè no ho oblidis i no tornis al pilot automàtic que et portava al bucle.

Tothom pot fer aquest procés?

Els majors de 18 anys. Pot venir un pare consultant pels fills, doncs portaré el procés cap al pare. Els nens sempre estan sans, són un paper en blanc, nosaltres som els que els estem formant i guiant. Tampoc poden les embarassades.

Per què?

Quan la persona pren consciència hi ha un moment de desfogament. Es plora molt, perquè plorar és sanar. Ens han ensenyat a reprimir, però cal plorar, és part de l’aprenentatge de gestionar les emocions. Durant l’embaràs, la mare transmet molta informació al nadó i s’ha d’anar amb cura.

De tots els acompanyaments, quin li ve a la memòria?

Tots!, però n’hi ha un de curiós. Una àvia que em va preguntar: “Si no vull estar amb els nets, soc mala àvia?” Li vaig dir: “Estimada, tu decideixes.”

Vostè també ha tingut un moment de prendre consciència?

Gràcies al meu mentor, l’Enric Corbera. Va ser com obrir la capsa de Pandora. Una sensació fantàstica perquè he tingut vivències educatives, altres dirien que vaig patir, per a mi són aprenentatges.

Quines vivències?

Des que la mare va tenir un accident quan estava embarassada de mi, fins avui, tot el que he viscut em sembla genial. La meva, era una mare soltera i em van criar els meus oncles avis, al col·legi em van estigmatitzar per no tenir pare, vaig sentir-me obligada a casar-me, després em vaig divorciar. Ser conscient t’ajuda a afrontar-ho.

Quin missatge ens deixa?

No creguis tot el que et diguin, tingues el teu propi criteri.