Lorena Nogal, Ballarina i creadora escènica
Lorena Nogal: “Sovint no hi ha espai per al silenci”
Premi nacional de dansa 2024 a Espanya, dissabte a les 20.30 h a Ràdio Andorra interpretarà ‘PICASSa’ dins del cicle cultural d’Encamp. Un viatge per les diferents etapes del pintor que defineix com un espai de joc, consciència i qüestionament.
Lorena Nogal
‘PICASSa’, destrucció, ruptura i transformació?
Partim de la premissa de situar el cos en un espai no convencional per observar com dialoga amb el lloc, esdevé obra i adquireix nous significats a través de la fragmentació com a eina artística, psicològica i filosòfica.
La interpretació s’endreça en tres moments molt definits.
Tres etapes fonamentals de Picasso: rosa, blava i negra. Funcionen com a detonant de canvi, abordat des de perspectives emocionals, simbòliques i corporals. No són representació literal, sinó territoris de trànsit on el cos travessa estats i tensions obrint noves lectures.
Crida l’atenció la incorporació de dispositius mòbils.
A l’etapa rosa, volia accentuar la manipulació i perversió de la imatge. Som consumidors i creadors de contingut, i la peça evidencia com produïm i reproduïm imatges distorsionades. En canviar-les de context, allò quotidià es resignifica i esdevé art, activant una reflexió sobre la mirada, la identitat i la responsabilitat de l’acte creatiu.
Un espectacle complex. I la nena que volia fer sevillanes?
En queda molt, potser la necessitat de treure capes de soroll per escoltar-ne millor l’essència. A la peça hi ha moltes coses que m’hi connecten: una part energètica i una arrel flamenca que dialoga amb aquell primer impuls de voler ballar.
Un impuls propi.
La família no es dedicava a la dansa, però mai van dubtar a acompanyar-me. És un regal que confiessin i no tinguessin por. Els admiro molt!
Marcos Morau. Li sona?
Un confident i un company de viatge amb qui he pogut compartir i desenvolupar la meva mirada, i aprofundir en una curiositat comuna pel moviment i l’escena. La Veronal és casa i temple. Espai sagrat al qual he dedicat gairebé 20 anys, habitat per talents extraordinaris, on la creativitat es comparteix.
‘Elogi de la fissura’. Un punt d’inflexió en la seva carrera?
La primera peça on dirigia i interpretava alhora. Em va permetre entendre i qüestionar particularitats, punts forts i fragilitats, per convertir-los en un lloc conscient i útil. És aquí on començo a construir una veu més madura, pròpia i situada.
Què l’impulsa?
Donar veu, compartir des de la meva experiència i que hi hagi qui senti que això és un detonant per al seu camí.
El pitjor?
La precarietat. La sensació d’haver-te de vendre. Sovint no hi ha espai per al silenci.
Conformar-se està prohibit?
Per a mi, sí.