Joan Pons. El Petit de Cal Eril, músic
Joan Pons. El Petit de Cal Eril: “Les cançons ja estan fetes, l’únic que faig és buscar-les”
Afirma que compondre és una recerca eterna i vital. Potser per això necessitava una pausa abans de treure ‘Eril, Eril, Eril’, el nou disc, que avui a les 20.30 h presenta al Centre de Congressos.
Joan Pons
Premi Ciutat de Barcelona!
Els premis tenen un significat curiós. No l’esperes, però és benvingut. Et confirma que prens decisions encertades.
Calia deixar una pausa abans de treure ‘Eril, Eril, Eril’?
No sé si hagués pogut treure nou disc sense l’aturada. Va ser difícil i arriscat, però ens ha anat bé per afrontar un nou projecte després de 20 anys de trajectòria. Portem gairebé 10 discos, és com un petit miracle!
Com encaixa aquest disc dins aquesta trajectòria?
Sempre intentem fer quelcom diferent, però sense canviar l’ànima del projecte. Com fotografies d’un moment creatiu.
De fet, obre el disc dient: ‘Jo ja no soc qui era’.
La vida és imparable, tot canvia i tu també, però hi ha quelcom al fons que et connecta amb el teu ésser que se suposa que és l’ànima. Fa 20 anys era d’una altra manera i ara soc la mateixa persona. Misteris de la vida.
‘Si no fos tan fàcil’, la llavor del disc?
Feia un temps que no estava convençut del que feia i aquesta cançó em va donar la clau, em removia. És un cant a la mare. Quan la toquem és màgic.
De la tendresa a cançons com ‘Aigua fosca’.
La vaig fer molt ràpidament. Després hi he reflexionat, la lletra és indicada per al moment vital que vivim. Estan passant coses salvatges, moltes, terribles.
Per això segueix component?
Pregunta que m’haurien de posar a la làpida. Quin significat té la vida? No ho puc explicar. Hi ha quelcom que m’empeny i sento que després de tants discos i tantes cançons, encara estic buscant.
Diu que aquest disc surt de les entranyes.
Tenia la sensació, abans de parar, de fer les cançons amb el cap més que amb la panxa. Estava saturat, necessitava buscar en un altre lloc, ser més impulsiu. Fer cançons és com anar a pescar. Les cançons ja estan fetes, l’únic que faig és buscar-les, i crec que aquestes les vaig pescar més al fons del mar.
Un canvi fins i tot a l’hora de treure el disc.
No volia senzills. Una decisió artística que sense adonar-me’n ha estat gairebé política. Penso en el millor per a l’obra, ja no m’importa que diguin.
Com s’arriba a aquest punt?
El temps. Tinc 44 anys i les idees més clares. Amb la pausa he descobert què vull. Sobretot què no vull.
I ara, concert a Andorra.
Em fa molta il·lusió. Aquí em van comprar la primera guitarra. Seria músic sense ella?