Luján Comas i Xavier Melo: “Som transcendentals. Després de la mort continuem aprenent”

Luján: Vaig enviudar de jove i vaig començar a estudiar tot el que hi havia sobre el tema. Soc anestesiòloga, he treballat 32 anys a la Vall d’Hebron. Després vaig conèixer el Xavi, el meu marit, i vam crear el projecte Luz d’investigació d’experiències properes a la mort (ECM), en què participen 19 hospitals.

Defineixi’n ECM.

L: Ens centrem en aquelles on hi ha una mort registrada, en un hospital, amb un electrocardiograma i un equip de reanimació. En una parada cardíaca, el cor s’atura i pocs segons després el cervell deixa de funcionar. Un 20% de persones en aquesta situació veuen, escolten i coneixen persones o veuen llum i éssers espirituals amb una gran sensació d’amor, i en tornar transformen les seves vides. Són experiències constatades perquè saben les converses que tenien els metges mentre els atenien o el que estava passant a l’habitació del costat.

Xavier, vostè en va viure una.

X: Tenia 23 anys. Vaig patir un accident de trànsit. Traumatisme cranial, commoció cerebral, atac epilèptic. Em veia caminar des de fora, amb una gran sensació de pau. Vaig connectar amb la mare. Després em va dir que de cop i volta va sentir que m’havia passat quelcom i va anar intuïtivament fins al poble on havia tingut l’accident. A l’ambulància sentia com si m’aspiressin i vaig entrar en un lloc de trànsit, on veia que formava part d’un tot i em vaig apropar a un ésser espiritual. Em vaig despertar dient que Déu existia.

Podria ser una al·lucinació?

X: Hi ha trets diferencials, com el fet que les al·lucinacions es dilueixen amb el temps i són poc significatives. En les ECM, en canvi, hi aprofundeixes, tenen un efecte transformador.

Expliqui’m un cas del llibre.

L: Una dona amb malformació congènita del cor. En tenir una filla es va descompensar, va entrar en parada i la van operar. Li preocupava el seu nadó i el va buscar, fins a trobar-lo a casa de la seva tieta, també veia com el cirurgià parlava amb la família, el seu marit nerviós pujant i baixant escales. Detalls que era impossible que conegués.

I quina seria la conclusió?

L’explicació que pren força és la de la consciència no local. No som un cos, som éssers transcendentals i després de la mort, seguim aprenent i vivint, com també diuen la gran majoria de físics Nobels premiats.

I això no és el més sorprenent.

Estem demostrant, per això la investigació és a vuit anys, que una ECM canvia la vida. Perds la por a la mort. Et tornes espiritual, prioritzes la vida, el proïsme. Saps que l’únic que t’endús és allò que fas amb el cor.