Antonella Fonzi, Pintora
Antonella Fonzi: “Cada arbre que he pintat és com un viatge”
Va estudiar disseny gràfic i després d’estar al front d’una agència de comunicació s’ha centrat en la creació artística. La seva obra ha viatjat per tot Europa i ara presenta ‘Alberi da Viaggo’, que es pot visitar a L’Institucional fins al 31 de gener.
Antonella Fonzi
L’arbre acostuma a ser símbol d’arrelament.
És un ésser immòbil i el viatge és moviment, però es pot conjugar a l’exposició.
Com?
Cada arbre que he pintat és com un viatge. Quan els mires pots viatjar amb l’esperit. Sorgeixen idees, records, i a poc a poc es va produint un intercanvi entre artista i espectador.
Un punt de trobada?
És una exposició en què l’espectador pot observar sensacions tant de la seva personalitat com de la meva. L’espectador completa l’obra amb el propi sentiment i al final perdura una sensació positiva de benestar.
Veig un arbre ple de rellotges.
És l’arbre del temps i a les branques hi ha rellotges que determinen les hores del dia, però no són només rellotges. El moviment de les branques et dona una manera de pensar.
N’hi ha un altre ple de boques.
Somriures. Fulles que somriuen per reflexionar sobre el fet que mirar un arbre pot calmar-te.
Cada arbre ens apropa a una història personal?
Són situacions i coses que m’han tocat o impressionat i que busquen el diàleg amb l’espectador. I després m’inspiro en la natura, on descobreixo arbres que encara no he inventat, perquè la natura és gegant, variable, immesurable.
I aquest arbre amb una porta gegant?
S’està preguntant què hi ha al darrere?
No ho fem tots?
Es titula El viatge està al cap, perquè el pensament et transporta a qualsevol part del món. Què hi ha darrere? No ho sé, però ben segur que cada espectador imagina una situació personal i única.
I aquest gust pel blanc i el negre a la majoria d’arbres?
La tinta és tan negra que reflecteix la llum i crea un contrast interessant, a més és una tècnica en què queda reflectit el gest de la mà que pinta.
Miro la seva biografia i sembla que sempre ha estat viatjant.
Roma, Mònaco, l’Índia, el Brasil! La vida t’hi porta, però l’art sempre m’ha acompanyat.
Igual que el Nonno Antonio?
Quan era petita, l’avi em va regalar la fabulació, m’explicava contes i em va ensenyar a observar la natura, el mar i com s’entrellacen les històries.
Li va ensenyar a mirar?
El meu art no és realista, un arbre ple de somriures no existeix, però pot ser real. Quan mires un arbre amb joia, en la ment, les fulles poden convertir-se en somriures.