Carles Magdaleno Tressera: “L’art no ha de ser espectacular per ser expressiu”

Un pessebre enmig de caves, vins i licors?

Faig el pessebre cada any, el més tradicional a la residència, amb paisatges, suro, muntanyes i les figuretes de sempre. Però aquest de la botiga és especial perquè és el del sogre del meu fill Jordi, Lúcio Sánchez. Va morir fa uns anys.

El va fer amb les mans?

Era molt manyós i va fer totes les figuretes amb fang i sense pintar ni res. Quan el mires dius: “Això és poca cosa”, però l’art no ha de ser espectacular, ni ostentós, per ser expressiu. És un pessebre simple, però ple de significat, i el tinc sempre a la botiga.

I ara ha guanyat el concurs que organitza Stella Mons.

No m’hi volia presentar, però em van convèncer.

Una manera de preservar les tradicions?

Aquest costum de fer el pessebre es va perdent i qui en fa comença al novembre i el treu el 6 de gener. A casa, de petit, anàvem a la fira de Santa LLúcia, muntàvem el pessebre el 13 de desembre i el deixàvem fins a la Candelera!

I ara?

Ara el faig amb el meu net i gaudeix distribuint els caganers!

Què faran amb el premi?

El donarem a Autea. Cal donar suport a les associacions que dediquen temps i esforços a ajudar els altres, no troba? Si no, malament!

Parli’m d’aquesta botiga.

L’aviso que la història és llarga! Enguany complim 70 anys a Cava Benito. Són quatre generacions. El padrí de la meva dona la va obrir el 1956, va continuar la filla, que és la meva sogra, després nosaltres dos i ara el meu fill, el Jordi.

Tota la vida dedicada a aquesta botiga?

I això que jo volia estudiar per ser arquitecte!

Què va passar?

Vaig començar la carrera, però no vaig poder acabar-la a causa dels aldarulls que hi havia en els meus temps. Parlo dels setanta. Els grisos, que era la policia nacional, ens van tancar la facultat dues vegades, entre d’altres coses. Al final ens van fotre en l’aire la pròrroga per fer la milícia. Bé, no a tots, però sí als que no teníem padrins, i au, cap a la mili!

I després?

Vaig conèixer la Maribel, la meva dona, ens vam casar i vam venir cap a Andorra.

Qui li ho havia de dir?

Coses de la vida! Mai saps on aniràs a parar ni què faràs! Si ho sabéssim, ja m’explicarà! No caldria ni llegir llibres, ja ho sabríem tot!