Silvia Marchissio: “Gratifica donar una altra vida a allò que anava a la brossa”

Moda de paper i pneumàtics?

Tenim una línia de reciclatge de cambres de pneumàtics amb la qual fem tota mena de bosses: la més venuda és una que és com un trapezi, i després treballem el paper, el laminem, el cosim manualment i fem targeters, moneders, cartells.

Quant pot durar un moneder ‘de paper’?

Uns 10 anys. Varia depenent de l’ús, igual que les bosses. L’objectiu és que perdurin. Per exemple, no utilitzem cremalleres perquè es trenquen, hi posem fermalls artesanals.

Havia estudiat dret. Com arriba aquí?

Vinc d’una família de classe mitjana d’un petit poble de l’Argentina. Els pares treballaven perquè estudiéssim, però ens limitàvem al clàssic ventall de professions. En arribar a la capital vaig descobrir un munt de possibilitats. Començo a viatjar i a conèixer les fires, m’adono que m’agrada fer coses amb les mans i es converteix en una passió.

Escull una matèria primera inusual.

Per a mi va ser natural. En el camp, a les rodes se’ls donen altres usos, es fan jardineres, per exemple. Quan vaig començar a fer bosses de seguida vaig pensar en les cambres de pneumàtics. Recordo que al principi les aconseguíem dels busos turístics, perquè tenia una amiga que hi treballava.

Quina és la filosofia?

No esgotar els recursos. Estem acostumats a consumir, consumir... no necessitem tantes coses! Casa meva l’he feta amb el que la gent deixa al carrer. Gratifica donar una altra vida a allò que anava a la brossa!

Però ven un producte.

Sempre donem la possibilitat de reparar-lo per allargar-li la vida. I fixi’s com és el compromís que a les fires, molts cops, ens diuen que els agrada molt, però que no el compren perquè no el necessiten. M’encanta quan passa això!

Difícil, la vida del firaire?

No s’atura mai. O estàs produint o venent a la fira.

El més difícil?

Combinar-ho amb la família! La meva parella i jo treballem en aquesta línia de productes i tenim una nena de vuit anys amb necessitats especials, que requereix molta estimulació, teràpies... no tenim família amb qui deixar-la, però ens hem fet el que diem la nostra tribu d’amistats i ens ajudem mútuament.

Paga la pena?

La gent al·lucina amb el que fem! Es queda mirant i se li obren els ulls, és una de les millors sensacions.

Art o ofici?

Una combinació. És un ofici on crees des del no res.