Paco Asenjo, Guionista i dibuixant
Paco Asenjo: “Som còmodes. Ens és més fàcil una realitat de bons i dolents”
Té 58 anys, és d’Almeria i professor d’Història. Aquest curs ha participat en el Saló del còmic de la Massana com a autor de la saga biogràfica ‘Inferno Azul’ i de ‘Frente de Leningrado’, ambdós basats en memòries de combatents de La División Azul.

Paco Asenjo
El que era una aventura es converteix en un infern?
Infierno Azul són les memòries d’un jove d’Almeria que s’enrola com a voluntari a La División Azul per posar-se a prova i participar en el que es creia una victòria segura dels alemanys contra la Unió Soviètica.
Peca d’ingenuïtat?
Com qualsevol noi de 18 anys que té la visió del món que ens venen, on hi ha bons i dolents. La majoria som ingenus en aquest sentit. Hi ha un pensament dominant i calculo que ara mateix el 80% seríem una presa fàcil. La seva història ocupa dos volums, 460 pàgines.
Necessàries?
Per transmetre l’experiència de la guerra i com afecta la ment.
El tercer volum és ‘Frente de Leningrado’.
Dos relats basats en memòries. Golpe de mano parla d’un voluntari que servia com a sanitari en una unitat de sapadors. En les seves memòries relatava els seus sentiments i el que anava passant. Per a mi, era perfecte.
És un repte escriure basant-se en memòries?
He buscat ser fidel. Podria haver fet quelcom antibel·licista, però seria simplista. A Infierno Azul utilitzo el punt de vista del protagonista, la mirada pròpia del context. És el més just.
El lector ho comprèn?
Els ha agradat trobar una història humana que no parla d’herois, sinó d’una guerra bruta, on la por i el patiment són presents.
Parli’m de La División Azul.
Fi de la Guerra Civil. L’ambient és anticomunista. Comença la II Guerra Mundial, el règim franquista hi simpatitza, però no vol involucrar-s’hi oficialment. Crea aquesta divisió de voluntaris, una unitat de combat dura perquè hi ha veterans que venen de la Guerra Civil.
Ha estat controvertit convertir-la en protagonista?
En el seu moment eren els bons, ara són els dolents. Cal entendre el context en què aquell era el pensament dominant. Caure en reduccionismes és un error, però com que som còmodes ens resulta més fàcil reconèixer una realitat basada en bons i dolents.
Que n’aprenem de les històries que narra?
Que la guerra és un infern, una salvatjada que transforma la gent i que no la fa millor. Ara que estem en un ambient prebèl·lic, ens volen vendre que la guerra es pot fer per bones raons. No és així, mai és recomanable.
Ningú guanya una guerra, com diu Bradbury?
Hi ha qui obté armes i poder, però el ciutadà del carrer, que és qui morirà, no en treu res.