Laura Navarro: “Està bé que la llengua es torni llei, però que no se’ns assequi”

“No tinc més que una llengua i no és la meva”, diu Derrida.

Una frase que sempre m’ha interpel·lat. Tot i que no estem en un context colonial, fent el doctorat m’he adonat que el meu plurilingüisme no és genuí. Parlo les llengües que m’han imposat la família, l’escola, l’estat. Això em porta a l’estudi de polítiques lingüístiques.

Posa el focus en les del Consell d’Europa.

Sota un discurs progressista, gens criticable sobre el paper, anem a una estandardització. No es tracta de saber parlar, sinó d’adquirir competències, d’acreditar un nivell que pot derivar en la renovació d’un permís migratori, per exemple. D’un marc humanista s’acaba fent polítiques migratòries i acabem parlant igual, però tenim la sensació de triar la llengua.

No ho fem?

És com l’algoritme d’Instagram. Veiem coses triades segons el nostre perfil. Només veiem el que volem veure.

També analitza la llei del català d’Andorra.

En el portal web hi ha un eslògan significatiu: “Les nostres muntanyes estan protegides per llei. El català també”, acompanyat d’una imatge paternal. Està bé que la llengua es torni llei, és evident que el català no té la força de l’espanyol o del francès però vigilem, que no s’ens assequi, com les plantes de plàstic que brillen però en tocar-les són fredes. S’ha de trobar l’equilibri entre la llengua pura de la norma, i la del carrer, que viu i s’equivoca. L’important és que es parli, que s’escrigui, que tinguem ganes d’usar-lo.

I com ho fem?

Al final de l’assaig llenço una pregunta: “Si la llengua és una responsabilitat, quin és el mínim que pots fer tu?”.

I quin és el seu mínim?

Trampejar. No és una resposta supersexi, però jo també he estat purista i els dic als meus alumnes “has de dir fins i tot, no inclús” però quan quedo amb les amigues potser utilitzem tres llengües diferents a la mateixa frase.

D’aquí el títol?

És l’equilibrista que camina en la corda fluixa, sabent que a la mínima ja està desequilibrat.

Fer aquesta reflexió no és un primer pas?

Potser l’important és ser conscient de per què triem la llengua en cada moment i context. Potser totes les llengües són deutores i no es tracta de saber quina ha esborrat l’altre. Cal ser conscients del conflicte i que no som perfectes.

És la dificultat de regular quelcom viu.

Se t’escaparà entre els dits com l’aigua.