Alfons Alcoverro, Dissenyador
Alfons Alcoverro: “Hem de deixar d’entendre els refugis com llocs conquerits”
Escaldenc de 25 anys, ha realitzat un segon grau en Disseny i Innovació i el seu TFG ‘Torb’, que proposa un model d’intervenció en el refugi de la Portella, s’ha endut el Premi ei! d’Elisava, i ha quedat també finalista en els premis CODIC.
Alfons Alcoverro
Torb no és aquell vent temut de la muntanya?
Té la part bonica que pot canviar el paisatge, però alhora, és una alerta, i això és el que vol significar el projecte.
Què vol dir?
Tenim aquesta resposta contemporània als reptes del turisme de muntanya, on una de les problemàtiques és la conservació del paisatge. Amb tot, la part bona és que també hi existeixen els refugis lliures.
Què proposa?
Deixar d’entendre el refugi com un lloc conquerit i veure’l com un lloc on s’estableix un diàleg amb l’entorn. Llavors, unint tradició i innovació, plantejo un model sostenible que millori les capacitats dels refugis i ho exemplifico amb el de la Portella, situat al Pas de la Casa, a 2.265 metres d’altura.
En el projecte són presents tècniques com la pedra seca.
I el yukimatsu, adaptació d’una tècnica japonesa que tracta la fusta perquè esdevingui antibacteriana i resistent a l’aigua, simplement cremant la primera capa, sense pintures o vernissos. Això fa que no hi hagi emissions d’aerosols.
Què més destacaria?
L’estructura es fa amb el sistema balloon frame, una construcció senzilla, desmuntable i lleugera que es pot transportar sense helicòpters, minorant l’impacte. Reaprofitar part de l’estructura del refugi és important, però també crear-ne una que es pugui treure quan deixi de ser útil. Es tracta de pensar en projectes que estiguin al servei de la natura, no de l’home.
Tinc entès que el projecte es basa en un manifest.
La part més acadèmica. Un manifest d’estil dadà, molt de guerra. Afirmo que el refugi no ha de ser un refugi, sinó un crit de pedra i fusta que desafia el vent. La muntanya no t’ha d’abraçar, t’ha de desafiar.
Un crit de pedra i fusta!
Com una casa sense parets, un sostre suspès entre la terra i el cel. Un lloc que no es pot domesticar.
Entren ganes que aquest projecte es materialitzi.
Interès no em falta, és viable, poc intrusiu, tracta de reordenar elements més que posar-ne de nous.
Així es veu treballant en Andorra d’aquí a uns anys?
És el meu lloc i m’agradaria poder desenvolupar projectes conscients.
El disseny té un deure amb la sostenibilitat?
Ha impulsat la societat de consum. D’alguna forma s’ha de revertir aquesta pressió. No és una obligació, però potser un deure moral.