Désirée Guirao, Dissenyadora de vestuari cinematogràfic
Désirée Guirao: “El vestuari pot explicar una història sense paraules”
La creadora andorrana té una trajectòria consolidada en el cinema, la televisió i la publicitat. Concep el vestuari com una eina emocional al servei dels personatges i ha estat nominada als Premis Gaudí pel seu treball a la pel·lícula ‘Sorda’.
Désirée Guirao
Com definiria el seu univers creatiu i què caracteritza la seva feina com a dissenyadora de vestuari?
El meu univers creatiu està molt lligat al cos, a la memòria i a l’emoció. M’interessa un vestuari que sigui subtil, que acompanyi els personatges des de dins i amb materials vius. La roba ha de ser creïble, habitada i amb ànima.
Què la va portar a dedicar-se al vestuari cinematogràfic?
El cinema ha estat present a casa des de petita, sobretot gràcies al meu germà Josep. El moment clau va ser entendre que el vestuari és una eina narrativa tan potent com el guió o la interpretació.
Com és el seu procés de treball quan comença amb un projecte nou?
Comença amb una lectura molt intuïtiva del guió, per captar emocions i imatges. Després construeixo els personatges a partir del seu passat i context, i durant el rodatge el procés continua viu, escoltant molt els actors i el que passa al set.
Fins a quin punt el vestuari pot explicar una història sense paraules?
Pot explicar moltíssim. Parla d’orígens, ferides, desitjos o contradiccions internes. Petits detalls com una peça gastada o una talla incorrecta poden transmetre informació emocional molt profunda.
Quines influències marquen la seva manera de crear?
La bellesa que trobo en la realitat quotidiana i en les persones. Situacions del dia a dia, algunes pintures i, sobretot, l’emoció, que és el que més em guia.
Com equilibra creativitat i limitacions de producció?
Amb escolta i creativitat aplicada. El pressupost i el temps no són enemics si es prioritza allò essencial per al relat. Les limitacions sovint ajuden a depurar i a ser més precisa.
Quins són els principals reptes de la professió avui?
La precarietat, els temps ajustats i la necessitat constant de reivindicar el valor del vestuari i dels equips. També hi ha el repte de treballar de manera més sostenible, tant en l’àmbit material com humà.
Què ha significat treballar a ‘Sorda’?
Ha estat un regal personal i professional. El projecte m’ha aportat reptes, sobretot en la conciliació familiar. Sorda és una pel·lícula preciosa i necessària, un regal per a l’ànima.
Quin consell donaria a joves creadors que volen dedicar-se al vestuari audiovisual?
Que cuidin l’ofici i el respectin. És un camí que requereix temps, aprenentatge i paciència. El més important és construir una mirada pròpia.