Albert Gumí, Director artístic de l'ONCA
Albert Gumí: “Que un repertori sigui popular no implica que sigui menor”
Aquest dijous (19 h) tornarà a posar-se al capdavant del conjunt andorrà en el tradicional Concert d’Any Nou, que enguany porta per títol ‘París-Viena’. La cita tindrà lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella per les obres de reforma a l’Auditori Nacional.
Albert Gumí
Quin serà el fil conductor del Concert d’Any Nou?
La idea és proposar un viatge musical entre dues ciutats fonamentals per a la música del segle XIX, París i Viena. Estem parlant de dos pols creatius que van marcar profundament el repertori d’aquella època i que encaixen molt bé amb l’esperit del concert.
Què s’hi podrà escoltar?
Per la banda francesa interpretarem obres de Georges Bizet, Camille Saint-Saëns i Léo Delibes. Pel vessant austríac hi haurà música de Franz von Suppé i, com no podia ser d’altra manera, de la família Strauss, que és imprescindible en aquesta cita.
Quins criteris compten a l’hora de dissenyar un programa?
Sempre penso en el tipus de concert i en el públic a qui va adreçat. El Concert d’Any Nou té unes característiques molt especials: no està pensat per trencar esquemes. Però si féssim exactament el mateix cada any acabaria sent previsible. Per això intentem mantenir una base tradicional i, alhora, introduir algun element que li doni un aire diferent.
Enguany aquest tret diferencial és la presència de la música francesa. Què hi aporta?
Una llum i un refinament diferents, amb un color molt particular que l’allunya dels valsos i les polques. Aquesta combinació enriqueix molt la proposta.
El fet que el públic reconegui moltes de les obres també juga a favor del concert?
Sens dubte. Quan l’audiència reconeix una música que ja forma part de la seva memòria emocional, l’experiència és més intensa. No es tracta només d’escoltar, és retrobar-se amb alguna cosa viscuda.
Sovint es considera aquest repertori com a “popular”. Què en pensa?
Que sigui popular no vol dir que sigui menor. La música dels Strauss, per exemple, està extraordinàriament ben escrita. És cert que són obres sense un gran rerefons filosòfic, però tot i així provoquen emocions positives. I això ho converteix en música de gran nivell.
De fet, grans directors com Karajan, Abbado o Kleiber han defensat aquest repertori.
Sí, precisament perquè sabien que és música de molta qualitat i que agrada. No sempre cal oferir composicions de gran densitat; també hi ha espai per a una música més lleugera en aparença, però molt ben feta.
Aquest any el concert es trasllada al Centre de Congressos. Què suposa aquest canvi?
És un espai amb una acústica excel·lent que, a més, ens permetrà guanyar aforament respecte a l’Auditori Nacional. Cada sala té les seves condicions i cal saber llegir-les i aprofitar-les.