NÚRIA CADENES, ESCRIPTORA
Núria Cadenes: “No podem donar-nos el luxe de menystenir el bé comú”
És de Barcelona, té 55 anys i en fa més de 25 que viu a València. Es mou entre l’assaig i la novel·la i ha obtingut el Premi Lletra d’Or i el Premi València Negra per ‘Guillem’. Avui a les 19 h a La Trenca presenta ‘Qui salva una vida’, guardonada amb el Premi Proa.
Núria Cadenes
El món no és tan sinistre com diuen?
És una de les reflexions de la novel·la que té com a punt de partida el meu oncle avi, Joan Domènech, capellà i rector a Puigcerdà. Va organitzar una xarxa d’evasió per als perseguits del feixisme durant la Segona Guerra Mundial.
Tot i la foscor, podem canviar les coses?
Quan ens cau a sobre una catàstrofe, el que podem fer és decidir com actuarem. Les persones fan coses terribles, especialment en el context de guerra que dibuixo, però al mateix temps, i espero que la majoria, a l’hora de la veritat ens ajudem. Ho vam viure a la dana.
Què la va sorprendre?
Aïllats som infinitament més vulnerables que quan ens unim per fer quelcom constructiu pel bé comú. Quantes persones van arriscar la vida per salvar desconeguts? I això ens va salvar no tan sols materialment, sinó en l’àmbit dels sentiments, del reconeixement ètic.
Missatge difícil avui dia.
Ens diuen constantment: “Mira per a tu”, si et treus de sobre el del costat pujaràs un graó. És mentida. Ens necessitem. Aquest interès pel bé comú, aquesta preocupació pels altres, no ens podem donar el luxe de menystenir-lo o d’oblidar-lo.
Els personatges de la seva novel·la són reals.
Pràcticament. La Rosita, mossèn Joan, Melitó, surt també el bisbe de la Seu i el Copríncep, i fins i tot els personatges més foscos i algunes de les escenes que semblarien teatrals són extretes de la realitat. Hi ha una hibridació realitat-ficció per arribar a la proposta literària.
Trenca estereotips?
Imaginem els resistents amb un tarannà ferri. En canvi, eren persones normals, amb malalties, esperances i interessos diferents que no van alçar una bandera per les seves gestes, no esperaven res a canvi.
El cas de la Rosita.
Sembla frívola a primera vista, però participava en la xarxa.
Ha estat difícil trobar l’equilibri entre cruesa i esperança?
Molt. Volia parlar de persones que fan coses bones, però sense posar sucre, i al mateix temps, exposar un context terrible, de persecució i de crims en massa. Transmetre el dolor que dominava Europa. Per això desplego la novel·la com un tapís de fils que van confegint una atmosfera, una panoràmica general.
Necessitem històries com aquesta?
Aquestes persones ens han transmès una evidència. En temps cruels ajudar-nos ens salva, més enllà del tangible. Ens salva en la manera d’encarar la vida.