CARLES SANS, ACTOR
Carles Sans: “Cada vegada costa més sorprendre la gent”
L’humorista torna amb ‘Por fin solo’, que “havia passat de puntetes” pel país en representar-se durant la pandèmia. Un espectacle que sintetitza els 40 anys viscuts amb ‘El Tricicle’ i on entrellaça el monòleg amb la gestualitat clàssica d’aquell famós trio.
Carles Sans
‘Por fin solo’, un ‘making of’ d’El Tricicle?
Una recopilació d’anècdotes viscudes al llarg de 40 anys i escaig de professió. Lògicament, moltes viscudes amb El Tricicle. Són històries molt boges, divertides i, a més, reals!
Regali-me’n alguna.
Li deixo un parell de titulars: el dia que ens van xuclar la llengua al Japó o els numerets que he protagonitzat dalt l’avió quan em feia por volar.
En aquest xou hem descobert la seva veu.
Quan El Tricicle va acabar, sabia que volia tornar, m’estimo la professió. Però no podia fer el mateix. El Tricicle és insubstituïble. No em quedava més remei que parlar i em venia de gust després de 40 anys de silenci! Però és una paraula en conjunció amb la gestualitat i a molts els recordarà El Tricicle.
I ara ja són gairebé quatre anys amb aquest espectacle.
160.000 espectadors, 380 funcions. Ha superat les meves previsions. No m’ho esperava.
Difícil trobar un camí propi.
Compromès. A la gent li costa que li canviïs la imatge que s’havia creat, però és fantàstic veure com, de sobte, al final de la teva vida professional optes per una via que dius: “Ai, ai, ai”, i acaba sent un èxit. De fet, ara inicio un espectacle centrat en històries personals.
Què destacaria d’aquests anys amb ‘Por fin solo’?
L’espectacle funciona tant que vaig demanar a un regidor que fes el còmput de quant reia la gent. Li va sortir que entre quatre i cinc cops per minut!
Com s’aconsegueix això?
Ofici i intuïció! Quan assages estàs pressuposant tot el temps què pot fer riure.
Tota una vida de dedicació!
No vaig de graciós, ni soc aquell que no para de fer bromes, però sí que em miro la vida amb un prisma humorístic.
Com definiria l’època Tricicle?
Meravellosa. Vam tenir la flor des del primer dia. Vam saber donar al públic exactament allò que esperava de nosaltres.
Una connexió especial?
Era teatre gestual, sense paraules, sí, però amb arguments fàcils com el món del terror, o l’esport, que la gent podia seguir. Crec que vam ser capaços de crear un gènere personal, un gènere Tricicle.
L’humor s’esgota?
Es basa en la sorpresa. En una societat regida per les xarxes socials, cada vegada costa més sorprendre la gent. No és fàcil, però més enllà d’aquest món no sabria què fer. Fins i tot el dia que deixi de trepitjar l’escenari hi continuaré vinculat. Fer riure és allò per al que més serveixo.