Mikel Zabalza, Escalador
Mikel Zabalza: “Ossos? Me n’he trencat més que ningú. Deixar-ho? Mai”
Amb més de 40 expedicions a les espatlles, ha estat president de l’equip espanyol d’alpinisme durant 13 anys i recentment ha publicat ‘Entre el cielo y la tierra’. Avui al Centre de Congressos explicarà l’experiència al Karakorum 1, una prolongació de l’Himàlaia.
Mikel Zabalza
Avui és el Dia internacional de les muntanyes!
Parlaré de les meves vivències al Karakorum 1, prolongació de l’Himàlaia cap al nord-oest, al qual he anat sovint. El primer cop el 1995 i el darrer, el 2024.
I amb quin es queda?
L’ascens al Gasherbrum IV, una muntanya que té 7.925 metres, prominent, estètica. Rep poques visites i és molt tècnica. A la nostra ruta, als 7.750 metres trobes una barrera i has de treure’t guants i escalar en roca. Hi ha passatges de 6A, exigents. I no hi ha corda fixa, ni ningú.
Perillós?
Requereix preparació prèvia. Sovint perill i espectacularitat no van plegats. Més perillosa va ser l’ascenció també a l’alt Karakorum, al Broad Peak central.
Expliqui’s.
Vam ascendir a un 8.000 secundari. No hi havia ningú, estàvem obrint una nova ruta. Les condicions eren dolentes, neu profunda, semblava que tot cauria, costava avançar i amb el material que teníem era impossible baixar. L’única opció va ser sortir pel cim i baixar per l’altra banda.
I un ascens que li hagi suposat un punt i a part?
El 1992. Tenia 22 anys i vaig anar al Nepal amb un amic, a la capçalera de la vall de Langtang. 40 dies sense cap comunicació amb l’exterior. Vam ascendir molts pics, entre els quals un de 7.000 metres a l’estil alpí. Més tard vam descobrir que havíem fet la primera ascensió a aquell pic. Molt d’atreviment. Vaig saber que allò era el que volia a la vida.
No ho havia fet abans?
Amb 10 anys em vaig apuntar al club de muntanya. Als pares se’ls va ocórrer tenir nou fills i no podien dur-me a la muntanya. Però a mi em cridava i als 16 vaig començar a escalar. Els pares no entenien gaire què feia, però em van donar llibertat.
Alguns ascensos li han passat factura.
Ossos? Me n’he trencat més que ningú, i sempre en les distàncies curtes. L’últim accident va ser fa cinc anys a casa, Etxauri. Se’m va trencar un agafador, vaig caure un munt de metres i em vaig trencar els canells. La vida es para. Reflexiones.
Pensa deixar-ho?
Mai! La muntanya no en té la culpa, però té les seves normes i has d’aprendre a reconèixer-les.
Què el sedueix tant?
Allò desconegut, el desig d’explorar, cercar noves rutes.
Aquest esperit es manté en les noves generacions?
En alguns, d’altres només cerquen el soroll mediàtic. Fer els típics cims, com l’Everest, només pel rèdit que dona.