Rosa Galobardes: “El dol en aquest país està deixat de banda”

En quin moment vau decidir transformar la pèrdua del Marc en aquest projecte?

Fa 14 anys, el Marc va sortir de casa un matí i al vespre ens van donar la notícia que s’havia mort. Vam veure que a Barcelona hi havia grups d’acompanyament a pares que havien perdut un fill, i vam estar dos anys baixant cada mes, i al cap de l’any i mig vam decidir fer l’associació.

Vau ser pioners al Principat...

Tot va venir perquè al país no hi havia res i vam creure que era necessari.

Quina va ser la reacció del vostre entorn?

Molta gent em deia: “Ho fas molt aviat, Rosa”, però vam tenir la necessitat. A l’inici era una associació d’ajuda a pares que havien perdut fills, però al cap d’un any vam veure que ens visitaven pares, vídues, fills o germans i vam voler englobar-ho tot.

Com es gestiona l’acompanyament?

Cal escoltar i fer entendre a la persona que no està sola. Hem d’anar amb molta cura perquè el que no fem és comparar una pèrdua amb l’altra. L’objectiu és parlar del dolor, no comparar que un fill fa més mal que un home, per exemple.

Què pensen els usuaris?

Per l’associació han passat més de 200 persones. Hi ha persones que esperen el dia de la reunió per poder-nos trobar i perquè en la nostra societat la gent no vol parlar de la mort. Per fer el dol has de plorar molt i has de tocar fons.

Quines són les principals activitats de l’associació?

El meu marit i jo vam estar un parell d’anys formant-nos en el dol, i sobretot fem tallers (risoteràpia, canalitzacions, d’espelmes) a més de les reunions i un parell de sortides de cap de setmana a l’any. Hi ha gent que inclús ens ha dit que som una secta. I jo penso: “Déu vulgui que no hagin de venir mai a la nostra secta”.

Hi ha falta de recursos, informació o espais?

L’únic que demanem són psicòlegs formats per al dol i l’activació del protocol per donar notícies en cas de morts sobtades, perquè el trauma que es crea quan et donen la notícia no sigui un afegit al fet de perdre un ésser estimat. Estem parlant de la mort i de persones, i això pot passar ara mateix.

Coneixeu molts casos?

No parlo d’un, ni de tres, ni de cinc, i no sé quant de temps haurem d’esperar, però lluitaré fins que s’engegui aquest protocol. Però em sap greu que el dol en aquest país estigui tan deixat de banda, no és una cosa d’anar de cara a la galeria. A Andorra volem ser VIP, però ho hem de ser per a tot.