Axel Giol, Jugador d'hoquei gel
Axel Giol: “Representar el meu país és un sentiment molt gran”
Canillenc de 29 anys, va començar de ben jove a practicar aquest esport a la parròquia, i ara és un dels integrants de l’Andorra Hoquei Gel, que enguany s’estrena a la Lliga Nacional espanyola. A més, és també jugador de la selecció nacional.
Axel Giol
Quin balanç fan de l’estrena a la Lliga Nacional Espanyola?
Primer, formar-ne part és positiu. Després, està sent més complicat integrar-se i aconseguir tots els jugadors perquè hem tingut moltes baixes durant la temporada i ara es fa difícil perquè som menys.
I com ha anat això?
Al principi érem uns 19 o 20 amb 4 o 5 estrangers, però no s’han pogut quedar i han hagut de marxar.
Això els afecta?
Clar, ara els últims dies potser som 11 o 12 als partits quan abans érem 17, i això físicament és molt dur. A més, han marxat els que més experiència tenien, cosa que ens aportava seguretat.
Com decideixen entrar a la lliga espanyola?
Som un dels clubs més petits. De fet, si vas a Andorra la Vella i dius que aquí es juga a hoquei gel, la gent es pregunta on. Amb el canvi de presidència, diuen que si es participa en una lliga la federació internacional pot ajudar amb subvencions. A més, també perquè els júniors que van pujant vegin que no és només entrenar-se.
I acostumats només a entrenar-se, els ha canviat molt això de competir cada setmana?
Clar, des dels 19 anys que vaig passar a sènior només fèiem partits amb la selecció, no una lliga, i per a això cal una preparació molt diferent. Ara fa falta un compromís molt gran, no és qüestió de dir “ens hi apuntem i ja veurem”.
Què vol dir?
Ens entrenem tres cops per setmana, s’ha de tenir una mínima seriositat i compromís.
I com ho porta?
Jo m’ho passo molt bé, veiem com millora el nivell i també és divertit jugar més seriosament. Però també és cert que al final la feina i els estudis et prenen molt temps, però estem contents de com està anant.
Què és el més complicat?
El tema dels jugadors, perquè és una loteria. Serem 12? Serem 14? Seria bo ser uns 15, mínim, o fins i tot 20.
Juga també amb la selecció.
Poder representar el meu país en l’esport que em fascina és molt difícil d’explicar, és un sentiment molt gran.
I com va començar?
Soc de Canillo, i un dia a primària vam passar amb uns amics per davant, s’estaven entrenant i vam dir: “Ho podríem provar”. Vam fer un entrenament i aquí m’he quedat.
S’hi veu molt més temps?
Sempre els faig la broma que quan compleixi els 30 no em veuran més el pèl, però mentre el físic m’ho permeti, seguiré.