Carles Pellejero, Dibuixant
Carles Pallejero: “Som el resultat dels altres. No existeix l’autodidacte”
Té 54 anys, és nascut a Badalona i ‘El Museu de l’elefant’ (Editorial Andorra) és la seva primera novel·la gràfica. Una adaptació del llibre de Joan Peruga, que presenta avui a les 17 h a la biblioteca Antoni Morell de la Massana.
Carles Pellejero, dibuixant
Tenim moltes expectatives sobre aquesta adaptació!
Un projecte fruit de les casualitats, en Joan i jo tenim amics en comú i ens han apropat. El que hem fet és una síntesi de la història, procurant centrar-nos en els protagonistes.
En Mariano i en Pau Xavier d’Areny-Plandolit.
Dos personatges que socialment tenen posicions diferents, un és anarquista i l’altre és un burgès, però s’avenen molt. En Pau Xavier està muntant un museu d’animals dissecats i fa portar un elefant que desapareix a la Seu. A partir d’aquí es retrata el país en un moment delicat, previ a la guerra civil, on FHASA té un paper preponderant i hi ha una lluita per preservar la identitat.
Haurà estat un repte sent la seva primera novel·la gràfica.
Em feia por perdre el control de l’obra, embolicar-ho tot i que el conjunt no funcionés.
Se n’ha sortit?
Ha estat un plaer, un viatge amb els personatges, on vas evolucionant amb ells. Et veus en la necessitat de buscar material gràfic que s’identifiqui amb la història, un camí d’introspecció, on fas molts dibuixos preparatoris i recerca.
Com va definir l’estil?
Sent obedient a la història! Em semblava que havia de ser realista, amb un punt fresc però sense arribar ni a l’hiperrealisme ni al to humorístic. Un dibuix narratiu que permetés introduir informació. Treballava amb llapis i tinta i després ho passava a l’ordinador.
Molt artesanal.
Trobo que el material és com aquest conglomerat que ajunta el concepte amb la part física del treball i em plau molt.
Darrerament, treballava més en aquarel·la.
L’aquarel·la sempre m’ha atret. Ara, si m’hagués de definir, diria que soc dibuixant. Puc prescindir de pintar, però no de dibuixar. Dibuixo des dels 3 anys.
Què el diferencia d’altres?
En realitat, crec que tots som el resultat dels altres. No existeix l’autodidacte. Tothom copia i així és com ha de ser. Per alguna cosa hi ha l’experiència, oi?
Confessa que odia que li facin fotos, però fa autoretrats.
És un exercici interessant i té una part d’honestedat pictòrica.
Quina?
No m’agrada el pintor que vol quedar bé i especula per agradar. És difícil no decebre quan fas un retrat. Tenim una imatge que no s’adiu amb la que projectem i que acceptem. He fet molts autoretrats, tots diferents, i t’acceptes amb els defectes. Aquests punts són la clau, el que fa peculiar el retrat.