Luis Galindo, Psicologia positiva
Luis Galindo: “Un dia sense exclamar: ‘Uau!’ no compta”
Té 68 anys i és de Saragossa. El llibre ‘Reil·lusionar-se’ va per la 25a edició, ha fet 4.000 conferències arreu del món i té clara una cosa: el futur depèn fonamentalment de nosaltres. Demà a les 20.30 hores ho explica en una conferència als cinemes d’Illa Carlemany.
Luis Galindo
Afirma que ve a despertar-nos.
He fet conferències per tot el món. L’objectiu és que deixem el mode automàtic. Selligman, mestre de psicologia positiva, diu que el 80% del temps el passem com robots. No ens emocionem, no sentim. Hauríem d’estar meravellats dels miracles que tenim cada dia. No és increïble que el seu cor bategui? Un dia sense exclamar: “Uau!” no compta.
Per què perdem la il·lusió?
La voràgine del dia a dia fa que donem importància a coses que no la tenen. Un embús, un suspens del fill, en fem un drama. Només hi ha un parell de coses importants, la salut, la família, els éssers estimats! Vivim en el primer món, obrim la nevera i agafem menjar! I vivim al segle XXI, pensi que el 1900 només el 15% podia llegir!
La societat està malalta?
El consumisme ens fa creure que tenir és ser feliç. Però qui està amargat i no valora el que l’envolta, tindria un munt de diners i continuaria així. Molts cops pregunto: “Qui ha gaudit més en un bar de carretera amb amics que en un restaurant Michelin?” Un munt de mans aixecades. Se’ns passa la vida!, perdem converses, necessitem deixar l’oci passiu de les pantalles i sortir a caminar, veure amics. Som ximples!
Com ens reil·lusionem?
Primer, prenent consciència. Un dia normal en un embús en realitat és una meravella! I, després, entrenant. Cal ser agraït, espontani, demostrar que estimes la gent. Quan pregunto pel darrer cop que has dit: “T’estimo” a la mare, es fa un silenci... Digues-li home!
És per vergonya?
Quan un conductor s’equivoca, li diem de tot sense dubtar, però som garrepes amb les emocions positives! Posem la cinquena a l’hora d’insultar, i a l’hora d’elogiar i de rebre un elogi anem amb fre de mà.
Reil·lusionar-se. Única opció?
A l’altre extrem hi ha la resignació. Qui diu: “Vaig tirant” em fa pena! Cal gaudir la vida! La dona treballa amb malalts terminals. Un pacient li va explicar com era de feliç l’any anterior, quan tenia salut. En parlar amb la família, es van estranyar, en realitat l’any anterior tampoc era feliç! La malaltia el va canviar. No esperem un càncer per voler esprémer la vida!
I els moments de foscor?
No crec en Superman. No és fàcil, hi ha dificultats. Has de preguntar-te què pots fer i recordar les fortaleses. Hi ha motius objectius per ser feliç.
I el futur?
Agraeixo estar viu i la família. El futur no està escrit! I depèn fonamentalment, no únicament, de nosaltres.