Carol Caubet: “Si sempre duem màscara, com poden saber què ens passa?”

Una obra de transsexualitat?

Els personatges ho són i treballen junts en un local. Però la quotidianitat que trobarem a l’obra podria ser la de qualsevol que estigui rodejat dels companys de feina. Parlem molt, però a l’hora de la veritat no sabem res de la seva vida. És com si sempre duguéssim una màscara, i així, com es pot saber què ens passa? És d’aquí d’on surten ferides.

Per què aquesta obra?

D’entrada una cosa supersimple: som tres actrius. I després, per què no? És un tema maco! Sense saber exactament de què anava la història, em va cridar l’atenció, com un bon plat! I després, en contactar amb l’autora, Fabiana Fine, de seguida ens va passar el text! Estava molt il·lusionada.

Els va deixar llibertat?

Confiança plena, fins i tot ens va encoratjar!

En quin sentit?

Jo li deia: “Fabiana, tenim molta por, perquè som tres dones, no tres dones trans.” Hi ha moviments, sentiments, sensacions físiques difícils d’aconseguir. Ella em deia: “Tranquil·la, serà perfecte.”

Li impacta el fet que siguin històries reals?

Sense fer espòilers, crec que és la part més bonica. Que des d’una plataforma com el teatre puguem parlar de coses verídiques, no d’una ficció. Coses que han passat i potser encara passen, però que no diem i no volem que es vegin.

Una frase de l’obra.

“Si tota aquesta gent que ens odia entengués que des de ben petits ja ens preguntem per què no encaixem en aquest món que ens envolta!” Això és així. I qui ho vulgui escoltar i entendre, perfecte.

Encara és necessari donar visibilitat al col·lectiu trans?

Quan es va fer la manifestació, ara fa uns mesos, la gent criticava que aquí no hi ha cap problema, que ningú diu res... Sí que es diu. De fet, fa poc es va publicar un cas d’una noia trans que patia assetjament a la feina. Si els consideressin com a persones, sense qüestionar el seu gènere, només això i punt, aquestes coses no passarien.

Què li agradaria que s’enduguessin els espectadors?

Pell de gallina! Que surtin plens, de riure o plorar. Que no surtin com si haguessin begut un got d’aigua. Busquem aquesta sensació de reflexió, que gaudeixin, però que també hi hagi aquell moment de silenci que trenca la respiració.

Encara conserva els nervis del primer dia o ja no l’afecten?

No poc! Sobretot en aquesta obra on ens maquillem en escena, cosa que mai havíem fet.