Isabelle Anguelovski, Ubanista Doctora en estudis urbans i planificació pel MIT i investigadora
Isabelle Anguelovski: “Les polítiques verdes solen expulsar qui més les necessita”
Urbanista Doctora en estudis urbans i planificació pel MIT i investigadora. Dilluns a la tarda, a la sala d’actes de MoraBanc, oferirà una conferència sobre justícia i inclusió en la transició verda, en el marc dels 17ns Debats de recerca.
Isabelle Anguelovski
Què vol dir posar la justícia i la inclusió al centre d’una política ambiental?
Implica entendre que hi ha diverses formes d’injustícia climàtica i ambiental. Les persones més vulnerables –llars amb ingressos baixos, població migrada, dones i gent gran– són les que menys han contribuït al canvi climàtic, però són les més exposades al seu impacte. Sovint no es beneficien de les polítiques verdes i fins i tot poden ser desplaçades per projectes de transició urbanística.
A la pràctica, es té prou en compte aquesta realitat?
Hi ha governs i ciutats, sobretot els més progressistes, que ja incorporen aquest discurs. Volen que els col·lectius vulnerables tinguin prioritat en refugis climàtics o ajudes per millorar l’eficiència energètica de les llars. Però a l’hora d’aplicar-ho és molt més complicat.
Per què?
Perquè les administracions són lentes i estan poc coordinades entre si. I, al mateix temps, hi ha una gran pressió immobiliària vinculada a les polítiques verdes, que fa pujar els preus i acaba expulsant precisament aquells que més les necessiten. És el que s’anomena gentrificació verda.
El verd, doncs, és un nou luxe?
Exactament. Ho veiem, per exemple, amb els fons Next Generation: la majoria d’ajudes acaben en llars de renda alta, que tenen capacitat per gestionar tràmits complexos, contractar professionals i esperar mesos, o anys, per rebre els diners.
Com es pot revertir la situació?
Caldria crear oficines de finestra única que facilitin tots els tràmits: informació, suport tècnic, seguiment... També cal reforçar les agències de canvi climàtic i d’eficiència energètica.
La manca d’habitatge públic és un problema afegit?
Sí, i a més és una qüestió estructural. A Espanya, per exemple, només representa un 3%, i això deixa bona part de la població a mercè del mercat lliure. Ciutats com Viena, on un 60% dels habitatges estan protegits o tenen control de preu, poden garantir que els projectes verds no expulsin els veïns. Sense aquest coixí, és molt difícil evitar la gentrificació.
Hi ha ciutats o territoris especialment vulnerables a aquests processos?
Les grans ciutats que competeixen en rànquings de sostenibilitat atrauen molta demanda i tenen més risc de gentrificació verda. Però també passa en ciutats mitjanes. I ara veiem la gentrificació climàtica rural: territoris com Andorra o la Cerdanya, que ja eren mercats tensos, s’estan convertint en refugis climàtics per a teletreballadors i segones residències.