Cristina Gaboa, Arquitecta Cofundadora de Lacol
Cristina Gamboa: “L’habitatge cooperatiu és una nova forma de tinença”
Arquitecta Cofundadora de Lacol, on realitza projectes d’habitatge cooperatiu, defensa que la vivenda és un dret. Demà a les 19 hores al Centre de Congressos participa en una taula rodona per parlar sobre les cooperatives en cessió d’ús.
Cristina Gamboa
Tot ve de la crisi de construcció del 2008?
Ens va fer reflexionar sobre com contribuir als reptes de la ciutat. Vaig acabar la carrera en plena crisi, molts van marxar a l’estranger, d’altres ens vam reorganitzar com a col·lectiu i d’aquell grup d’estudiants va néixer Lacol.
Asseguren que és possible facilitar l’accés a la vivenda.
Si entenguéssim l’habitatge com un dret i no com un bé d’intercanvi o d’especulació tindríem un altre escenari. El que defensem des de Lacol és un parc d’habitatge assequible, estable i no especulatiu, que estigui blindat. El que proposem és una nova forma de tinença.
Com?
En els models de les cooperatives d’habitatge, la cooperativa és la propietària de l’edifici i les persones que hi viuen són sòcies, prenen les decisions i tenen un contracte d’ús indefinit. No hi ha propietaris ni llogaters, són usuaris, i això els dona la capacitat de tenir un habitatge per a tota la vida, assequible i deslligat de pujades o baixades de preus, però mantenint el sentiment de pertinença.
Com s’arriba a un acord?
S’ha d’abordar de forma transversal. La majoria de ciutats on es desenvolupen les cooperatives a Catalunya ho fan en sòl públic. Hi ha una coproducció de la política pública, una col·laboració entre administracions i persones organitzades en cooperatives. Tenen el valor afegit de ser projectes vinculats a la comunitat. Projectes d’autopromoció, en què les persones s’organitzen per accedir a un sòl de l’administració a través d’un concurs públic.
I en l’àmbit del disseny?
Predomina el desig de tenir un espai d’interacció, com patis o espais comunitaris amb cuines. També el desig de reduir la petjada ambiental, col·lectivitzant serveis com la bugaderia.
No es fa difícil la convivència?
Ens costa compartir, però en aquests projectes es parteix d’una disposició diferent, haver fet un concurs plegats i prendre decisions és una gimnàstica, una experiència que ajuda a conviure.
Ho veu factible a Andorra?
Seria important un context de polítiques socials, econòmiques i tècniques que li donin suport.
Parli’m d’un dels projectes.
La Morada. Un projecte singular en sòl privat, impulsat per un col·lectiu LGBTIQ+ articulat per visibilitzar la seva vulnerabilitat. Viure en comunitat per a elles no sols suposa la possibilitat d’accedir a l’habitatge, sinó una manera d’envellir amb una seguretat i suport que no tindrien en sortir del perfil de la família heteronormativa.