Ignasi Taltabull i Tomás Fuentes: “La gent necessita dir que no tot és tan maco com sembla”

Per què ens agrada escoltar i narrar les pròpies misèries?

Ignasi: Crec que un cop les expliques, deixen de ser importants i et treus un pes de sobre.

Tomàs: Potser ja estem farts d’escoltar històries d’èxit, i pensem: “Mira, potser no tinc èxit però a pringat puc igualar-te.” De pringats tots ho som més o menys igual.

Es fa una mena d’exercici catàrtic al xou?

T: No és el que buscàvem, però ha sortit. Tothom pot reconèixer aquest moment de vergonya. Tots hem tingut dies de merda, males decisions... al final no passa res, és divertit.

I: En allò vulnerable s’empatitza de forma ràpida més que quan volem crear una imatge de seguretat, i de seguida es crea sensació de comunitat.

Hauran sentit tota mena de coses grotesques.

I: Portem 270 capítols, hem escoltat unes 1.400 històries. Una de les més espectaculars és la d’uns que van intentar colar-se al Primavera Sound pel mar!

T: També hi ha històries de convidats boníssimes, com Dani Rovira intentant lligar. Normalment, parla d’èxit i de sobte es va tornar molt humà.

Tots tenim un còmic a dins?

T: Tothom té quelcom per explicar. Són històries que han narrat molts cops, els han tret les parts avorrides i els han donat ritme com si fossin humoristes genuïns.

I: Però al xou no s’han de sentir pressionats per fer riure, això és responsabilitat nostra, només han de tenir la valentia de pujar, que ja és molt.

Després de més de 1.000 ruïnes, quina és la conclusió?

I: La gent té ganes de connectar i mostrar-se tal com és. En un moment en què vivim exposats a les xarxes i es projecta una imatge artificial, la gent necessita el contrari, compartir que no tot és tan maco com sembla i que no passa res.

T: És una defensa de la gent normal. Jo no soc ric, no tinc un iot per fer-me fotos, però el que m’ha passat és acollonant. I la majoria som gent grisa, mediocre. Som una legió més que els triomfadors.

Quan ho hem perdut tot, sempre ens queda l’humor?

T: L’única cosa que ens queda gratis, que no el privatitzin!

I: En un moment de desesperació quedes amb un amic i acabes rient. És aquesta petita esperança.

Alguna ruïna de la ruïna?

T: Un cop vam anar a fer un xou a Valladolid la nit abans dels Goya. A l’avió anava Bayona amb els actors de la Comunidad de la nieve. Ens miràvem com dient: “L’avió s’ha d’estavellar”, i cada cop que hi havia turbulències ens miràvem, com si en fóssim responsables.