Gisela Pou: “Els nens de la guerra que perden la família, ho perden tot”

Quins noms té la Ludka?

A la novel·la explico la història d’una nena que va ser robada de Polònia durant la Segona Guerra Mundial i que és acollida a Barcelona, juntament amb altres nens polonesos, després d’un procés de germanització. Té un nom original que desconeix, un altre que li vam posar en ser adoptada per una família alemanya i un tercer inventat per la mare alemanya quan s’acabava la guerra.

També hi ha tres veus.

La veu de la Ludka, la de l’Emma, la nena catalana de qui es fa amiga, i la de la Isabel, mare de l’Emma, que dona un punt de vista diferent de la narració.

Descriu la protagonista com un arbre amb l’arrel al vent.

El sentit de la història és el desarrelament. Quan no saps d’on vens és difícil fer un pas. Explico el viatge de la protagonista per trobar-se a si mateixa.

La música té un paper cabdal.

Perquè el cant és l’eix que et connecta directament amb l’emoció i amb el record.

Per què aborda aquest tema?

Després d’escriure Temps de silenci volia aprofundir en la postguerra, en la pèrdua de la llibertat i de la llengua. En llegir un reportatge de Barbería sobre aquests nens polonesos acollits a Barcelona, que ho havien perdut tot, vaig decidir unir les dues històries.

Històries que es tornen a repetir avui dia.

Desolador. Els nens de la guerra que perden la família, ho perden tot: la infantesa, sentir-se estimats, els vincles. Tot i així, dono un missatge d’esperança.

Què vol dir?

És una història de resiliència, on la protagonista, tot i el llast de no saber d’on ve, aconsegueix trobar el seu camí i tenir una vida plena.

Abans ha esmentat la tasca com a guionista.

M’agradava perquè és una feina en equip i vaig aprendre a crear i inventar, perquè se n’aprèn.

Hi ha qui diu que és innat.

Però les coses flueixen i s’aprèn a partir de les experiències, vivències i lectures. El guió és una escriptura en transició, no com la literatura, en què ho fas tot. I a mi m’agrada alternar.

Va començar fent biologia.

Tenia una bona professora de ciències i un mal profe de llengua. Pensi que no escrivia en català, eren els seixanta! Després, com l’Emma, vaig voler dominar la llengua i la vida m’hi va anar portant.

Adoptem diversos noms al llarg de la vida?

L’essència fonamental es manté, la infantesa marca. Però crec en el canvi i a convertir-te en millor persona.