PAUL DOMINGUES, KARATECA
Paul Domingues: “Quan sigui gran m’agradaria tenir el meu propi club”
14 anys. Gairebé una dècada practicant aquesta disciplina, s’estrena en una competició internacional formant part de l’equip nacional a l’Europeu de petits estats previst per a aquest cap de setmana a la ciutat xipriota de Larnaca.
Paul Domingues
Com afrontes aquest Europeu de petits estats?
Com una nova experiència perquè és el meu primer campionat internacional, però amb molta il·lusió.
No vas poder competir als Jocs d’Andorra perquè no tenies l’edat mínima, imagino que et prens aquesta cita amb ganes.
Sí, amb moltíssimes ganes i molta motivació per fer-ho bé, la veritat.
Amb quin objectiu vas a aquest Europeu?
L’objectiu és fer medalla, però al final si no és possible el més important és fer un bon treball i bons combats.
Tenint en compte que no has competit mai en l’àmbit internacional, conèixer els rivals és complicat?
Mai es pot saber el nivell de la resta, però el que sé és el nivell que tinc, i crec que puc aconseguir-ho.
Sou un equip molt jove, com és el dia a dia amb els companys i les companyes?
La veritat és que és molt bo. Entrenem junts tots els dies, crec que som un grup molt bo, som tots un equip i estic molt content.
El karate és un esport individual, però hi ajuda tenir aquest reforç?
Sí, i tant, és millor. A més, com tots som gairebé de la mateixa edat, compartim gustos i això ajuda més a reforçar-nos i ser un equip.
Tens només 14 anys, com vas començar en aquest món?
Doncs jo visc a la Massana i vaig començar de ben petit, amb cinc o sis anys. Vaig veure gent botant i cridant i em va semblar atractiu. Llavors vaig dir-li a la mare que m’agradaria apuntar-m’hi.
I has provat més esports?
Sí, la veritat és que he fet una mica de tot. En el seu moment vaig fer piscina, esquí, futbol, però al final com que el karate era el que més m’agradava, vaig haver de deixar la resta, no perquè no m’agradessin, sinó perquè volia centrar-me en el karate al final.
Em deies que entreneu cada dia, és fàcil de compaginar amb el dia a dia dels estudis i el temps lliure?
És complicat, realment, però no impossible. Al final és sortir de classe, estudiar i després venir a entrenar, i si al final necessito estudiar més, doncs a la nit hi torno.
Pensant en el futur, quins somnis tens en aquest esport?
El meu somni amb el karate és aconseguir el màxim de medalles possible. A més, quan sigui gran m’agradaria tenir el meu propi club.