Kim Manresa, Fotoperiodista
Kim Manresa: “Estem en una cursa de destrucció del medi ambient”
Les seves fotos de denúncia l’han portat arreu del món. Afirma que mai es cansarà i mentre fa un documental a Mèxic, l’hotel Pol acull l’exposició ‘Canvi en el paisatge d’Andorra’, basat en el llibre ‘Faveles de luxe’, on fa un retrat crític del país.
Kim Manresa, fotoperiodista
Mèxic o Canadà? On es troba?
Vaig voltant d’un lloc a l’altre.
No es cansa mai?
L’avió és el meu fort! Ara soc a Mèxic amb el documental Sabor de la terra, amb una fotògrafa asteca, Edith Camacho, sobre el menjar prehispànic, tractant temes com el respecte a la terra.
La mirada d’un fotògraf sempre ha de ser de denúncia?
A la meva trajectòria he dedicat una part als drets humans, com l’ablació, la prostitució, les dones cremades, però, per l’altra part, també m’interessa el medi ambient, perquè hem entrat en una carrera de destrucció total.
I a Andorra?
De petit anava a Andorra a descansar i a fer algunes compres. Tinc una imatge idíl·lica del país, però en els darrers temps s’ha perdut totalment el respecte cap a la terra. S’està convertint en un país d’aventures com Dubai, un refugi de multimilionaris que no respecten la natura. Tot és especulació.
És molt crític.
S’ha perdut totalment l’equilibri, per això quan em van proposar el projecte Faveles de luxe que ara s’exposa em va interessar de seguida.
D’aquí imatges com els nens jugant a peu d’obra?
Recordo que de petit jugava a Andorra envoltat d’herba, però ara ja no els queda espai.
També sorprèn la foto del dinosaure enreixat.
És una crítica, igual que aquesta espècie va desaparèixer, estem deixant només el ciment.
Cap a on hauríem d’anar?
No estic en contra del progrés, es pot avançar i ser respectuós, com Suïssa. Només caldria convocar homes savis en el respecte al medi ambient i aprofitar el que Andorra pot oferir sense carregar-se tot el paisatge.
Més de 50 anys fent fotos, recorda la primera càmera?
12 fotos. No podies fer-ne més, era de cartró! Tenia 14 anys, vivia en un barri obrer de Barcelona, i en sortir del col·le feia fotos de les reivindicacions. Montalban me les va comprar i vaig poder accedir a una càmera millor. Un cop, enfilant-me a un fanal, se’m va trencar la càmera. Els veïns van fer col·lecta perquè no em quedés sense. Impensable, avui dia!
No hi ha sentit comunitari?
Quan viatjo a països més pobres, els valors de família i solidaritat són vius, però occident els ha perdut.
Què li diria a aquell noiet de 14 anys?
Després de tants anys la seva essència no s’ha perdut, estic orgullós de mantenir el compromís i la curiositat.