Marthe Dubois i Jaume Linol, 100 anys de vida familiar
Marthe Dubois i Jaume Linol: “Sempre ha mirat endavant, gairebé mai l’he vist plorar”
Va néixer un 11 d’octubre del 1925 a Carlux i fa més de 20 anys que viu a Andorra amb la família del fill, el Jaume. Assegura que la seva vida no té res d’extraordinari, però un segle dona per a moltes vivències que en Jaume recorda i narra.
Marthe Dubois
100 anys de vida!
Marthe: Ho hem celebrat amb una copeta de cava!
Jaume: És una alegria poder estar junts. Ha tingut una vida molt dura, ha passat la guerra, gana, però sempre li ha posat cara a les coses. Sempre ha mirat endavant i gairebé mai l’he vist plorar.
Algun secret per arribar a aquesta edat?
M: No ho sé, no he fet res extraordinari, tenia una vida normal i he arribat fins aquí.
J: És filla de pagesos. Com a tot arreu, tenien animals i ella ajudava a donar-los menjar. Va estudiar el mínim i ajudava a casa fins que es va casar.
També va viure dues guerres mundials.
J: Durant la Segona Guerra Mundial a casa donàvem refugi als resistents, i de fet així va ser com va conèixer el meu pare. Es van casar el desembre del 1944.
M: Una persona molt agradable, no em puc pas queixar.
Què més recorda d’ell?
J: Eren tres germans i van marxar els tres a la resistència. La meva tieta, amb la bicicleta, anava portant correus. Ell es va unir primer als maquis FTP del Lot, després a les FFI, i finalment a l’exèrcit regular, al 8è Regiment d’Infanteria, on va continuar servint fins al final del conflicte. Recordo una època en què volíem tornar a marxar cap a la guerra d’Indoxina però la mare va dir que no. Ja havíem patit suficient!
I després?
J: El meu pare treballava a la construcció i va aconseguir posar-s’hi pel seu compte. La mare feia neteges, ajudava als hotels, sobretot criava els fills. Era la mentalitat.
Ha dit abans que la seva mare va tenir una vida molt dura.
J: Jo sé que una cosa que la va marcar és quan els alemanys van cremar les cases i van matar gent innocent a prop d’on vivia, a Rouffillac-de-Carlux. Era el 1944, devia tenir uns 18 anys. Després, també ha hagut de superar la mort d’un fill. El meu germà Michel va morir amb 42 anys i ha patit la mort d’un net. Però bé, quan vius 100 anys has hagut de passar moltes coses.
Què considera més important en tots aquests anys?
M: La família! Pensi que he tingut molts fills.
J: Va tenir quatre fills, set nets i cinc besnets! I sempre ha estat una mare protectora. Jo he fet de les meves i ella, realment, sempre m’ha protegit! El meu pare era més recte.
Com és la vida a Andorra?
M: Molt agradable.
J: Viu amb nosaltres, gaudeix dels nets, mirem que se senti estimada en tot moment.