Ion Jáuregui: “Aquest és el futbol de veritat i només es pensa a gaudir”

Com va néixer el projecte de l’Enfaf Talent?

No és una idea nostra, sinó la continuació d’un camí que ja havíem començat amb la Montse. Primer va ser amb la Lliga Genuine, que és l’embrió de tot, i en una jornada festiva de futbol inclusiu, la Federació Catalana va començar a plantejar la idea d’una lliga estable.

I es van engrescar.

Ens va arribar la proposta, la vam comentar amb el Fèlix Àlvarez, i de seguida la FAF va voler implicar-s’hi. Ara, per fi, podem fer realitat aquesta aventura.

Què representa poder entrenar un equip inclusiu?

És el futbol de veritat. Jo vaig venir a Andorra com a professional, amb contracte i objectius molt clars: guanyar, pujar de categoria, competir. Aquí tot és diferent. Aquí vens a gaudir i si un jugador marca el seu primer gol, aturem el partit i tots l’abracen, perquè aquell gol és una victòria col·lectiva. El que jo els puc donar a ells no és res comparat amb el que ells em donen a mi.

A què es refereix quan diu que amb ells es relativitza tot?

Que et fan veure la vida d’una altra manera. Ells no es queixen, no es lamenten, simplement venen a gaudir. Quan surts d’un entrenament amb ells, els problemes del dia a dia perden importància. Aprens a valorar allò essencial, a agrair les petites coses.

El repte ha de ser enriquidor.

Aquí, dos tocs a la pilota poden ser un món. Quan un jugador ho aconsegueix, ho celebrem com si hagués guanyat la Champions perquè per ell és un triomf real. Cada jugador té capacitats diferents, i la nostra feina és adaptar-nos-hi, marcar objectius senzills i celebrar cada pas. Ells tenen unes habilitats per a la vida que jo no tinc, l’hi asseguro.

Com ha estat la resposta dels jugadors?

Brutal. La majoria ja venien del Genuine, que ja porta quatre temporades, i estan molt emocionats. Abans només jugaven quatre caps de setmana l’any i ara, amb el Talent, tindran dos partits al mes, a més de les competicions de Special Olympics. Això els dona un objectiu, una rutina, un sentiment d’equip. Per ells, viatjar amb el grup, aturar-se a dinar, vestir-se amb la roba oficial... tot això és viure com a futbolistes.

Quin és el principal objectiu?

Que gaudeixin. No ens fixem en tàctiques, sinó en la felicitat dels jugadors. Recordo que a Bilbao vam perdre 3-0 i, al final, tots ballaven. Vaig penjar un vídeo a les xarxes i tothom em preguntava si havíem guanyat. No, havíem perdut, però això tant és.