Enric Dilmé: “La ciutat que deixem és el nostre retrat com a societat”

En dir arquitectura andorrana tothom pensa en el romànic.

Des de la Balma de la Margineda fins a les torres, tota ocupació d’espai és arquitectura. El romànic és el gran primer estil europeu i alguns senten que des de llavors no s’ha fet res. Doncs no. Hem construït, potser massa i desendreçadament, però hi ha coses interessants.

Situa un canvi de paradigma a mitjan segle XIX.

Es passa de la construcció vernacular, transmesa de pares a fills, sense intenció estètica, a un desig de projecció exterior, a una arquitectura culta.

Per què en aquestes dates?

Hi ha un creixement econòmic, i l’arquitectura no deixa ser una representació física material del que hem fet i del que som. Andorra és així perquè ho hem fet nosaltres, les últimes cinc, sis o vuit generacions.

Som tan responsables del ple com del buit, com diu al llibre?

I del que mirem, com de la mirada. Ara ens encanta l’arquitectura vernacular però als seixanta la mirada era una altra. Es deia que era massa rural.

Parli’m dels primers canvis vers la modernitat.

Comencen a la plaça Príncep Benlloch, amb les cases fortes Guillemó, Molines, Cintet. La gent es fixava en l’Eixample de Barcelona, d’edificis amb façanes endreçades, arrebossats. Comença una cultura de la composició.

Són els arquitectes locals els que la porten?

L’arquitecte com a figura arriba tard al país. El primer és Xavier Pla, el 1931, i hem d’esperar fins als setanta per a un segon arquitecte andorrà, Pere Aixàs.

Ja estem en el ‘boom’ del turisme i el comerç.

Entre els anys trenta i els setanta vam passar d’uns 10.000 a 50.000 habitants, calia construir ràpidament i molt. Peró dins aquesta quantitat hi ha gent que busca que el seu edifici tingui “quelcom més”, com diu l’arquitecte Miquel Fisac.

Per exemple?

L’edifici d’assegurances. Té un punt futurista, amb aquella punxa i formes. Ningú demanava al promotor que ho fes.

I ara quin és el repte?

Hem urbanitzat la totalitat i les muntanyes formen part del paisatge, la percepció de límit és universal i la solució passa per rehabilitar. L’equació perfecta seria no construir fins que hi hagi necessitat i si n’hi ha, optar per construccions eficients, sostenibles i amb poca petjada.

El seu llibre és un acte radical, com diu Wigley?

És una imatge de com hem fet l’Andorra actual, un mirall del que som. Al final, la ciutat que deixem, l’arquitectura és el nostre retrat com a societat.