Gilbert Trilles, Mag Estruc
Gilbert Trilles: “Màgia és fer que la gent oblidi els problemes per uns instants”
És de l’Aleixar, té 59 anys i s’ha format amb mestres tan coneguts com Leo Bassi o Carles Sans. Diu que la clau de la màgia és saber il·lusionar i connectar amb el públic. Ja fa 30 anys que ho aconsegueix i avui a les 21.30 hores ho demostrarà a la plaça Guillemó.
Gilbert Trilles
30 anys il·lusionant el públic!
Els millors de la meva vida!
És dels que sempre han cregut en la màgia?
Crec en el poder de la màgia. En el fet d’il·lusionar, de pujar a l’escenari i aconseguir que tothom oblidi els seus problemes per uns instants i rigui.
Per això es va fer mag?
Estava en un grup d’animació i la meva germana em va presentar un mag. M’atreien aquells jocs de mans i sobretot aconseguir sorprendre la gent. A través de la fira Trapècia de Reus vaig començar a formar-me. He fet cursos amb Leo Bassi, Carles Sanz, Jango Edwards...
I ha creat un personatge una mica excèntric.
Faig un tipus de màgia divertida, participativa. Em moc molt i tinc un ritme trepidant. Utilitzo les reaccions del públic i això fa que les actuacions siguin úniques tot i que segueixin la mateixa línia.
La clau és la rapidesa?
No necessàriament. René Lavand deia, per exemple: “Aún puedo hacerlo más lento.”
Llavors?
Hi ha la tècnica, l’habilitat, però sobretot connectar amb la gent. Has de saber transmetre la teva passió al públic.
I com ho fa?
A través de jocs, de preguntes i de l’error.
L’error?
Tu fas que el teu personatge s’equivoqui moltíssim i llavors els nens de seguida salten i entren al joc.
Els adults acostumem a ser el públic més difícil?
Al contrari, són els infants, perquè diuen el que pensen. Si jo estic fent un joc i el nen creu que sap com ho he fet, de seguida saltarà i cridarà: “Ho estàs amagant a la màniga!”
Aix!
Perquè la màgia és l’art de l’engany i el nen vol trobar com ho fas. Això no vol dir que l’encerti! Els nens són el públic més inquiet, però també són els que aconsegueixen que l’espectacle sigui viu. Interaccionen de pressa. Als adults els has d’anar picant, s’obliden que no estan davant la tele, que podem parlar.
La interacció és millor al teatre o al carrer?
El més bonic del carrer és començar sol i acabar amb un munt de gent que gaudeix.
La sensació més bona?
Les cares de la gent bocabadada. Una anècdota que tinc gravada és la d’un dia que en finalitzar l’actuació va venir una amiga meva a abraçar-me i donar-me les gràcies perquè feia tres mesos que no reia, des de la mort de la seva mare.