Eduardo Strauch: “Veient la pel·lícula em costa de creure haver viscut allò”

Primera visita a Andorra?

Sí, la primera. Un fill va venir fa un parell d’anys a treballar tres mesos i a esquiar.

Sabia de la nostra existència.

I tant! M’agrada molt viatjar i també conèixer món a través dels mapes. A més, m’apassiona moltíssim la muntanya.

Doncs no ho hauria dit mai.

Miri, justament és arran d’aquells fets de l’any 1972 que em considero literalment un amic de les muntanyes!

Què el porta, al Principat?

Vinc a un acte del Celler Casa Aubinyà. Normalment, faig conferències per a empreses privades i també d’obertes al públic. N’acabo de fer una a Mallorca amb 700 persones.

Després de cinquanta anys, no està cansat de parlar-ne?

Si fos així, no ho faria. Compartir-ho és un moment molt emotiu, m’emociona i emociona la gent, que es fa seu l’exemple per a la seva pròpia vida.

Se supera, una tragèdia així?

Sens dubte. La ment és molt intel·ligent. Recordo molt la part bona, el que vaig aprendre, la solidaritat, la naturalesa...

I com es reprèn una vida després del que va passar?

Em va costar bastant poc, i després he fet una vida normal durant cinquanta anys: dona, cinc fills i treballant d’arquitecte.

Quins aprenentatges vol transmetre?

Sobretot el potencial de la ment humana, la capacitat d’adaptació, de superar-ho tot. També l’amor en tots els sentits, que és fonamental.

Què en pensa, de les dues pel·lícules que s’han fet?

Quan les veig em costa de creure haver viscut allò. ¡Viven! deforma la història, però La sociedad de la nieve és d’una fidelitat increïble. Bayona era el director que estàvem esperant.

Em pot explicar què se sent, al mig dels Andes, després de patir un accident d’avió?

Moltes coses. Recordo la incertesa: no saber on ets, veure gent morint... També molt estrès per la situació. Però ens vam aferrar a l’esperança.

I quan van ser rescatats?

Una explosió d’alegria difícil d’explicar amb paraules.

La gent s’interessa per la part morbosa de l’antropofàgia?

Al principi, sí. Del que es parlava, un 70% o 80% era per això. Amb el temps, penso que la gent s’ha adonat que l’important és la història de supervivència que hi ha al darrere.

Tenen contacte entre els supervivents?

Érem un equip i encara ho som. Cada 22 de desembre, aniversari del rescat, ho celebrem!