Jèssica Casal: “La cultura ens diu qui som, d’on venim i cap a on anem”

On comença el seu interès pel teatre?

Vaig començar a fer-ne a l’Aula de Teatre quan tenia uns nou anys. Em va agradar tant que vaig decidir estudiar la carrera. Vaig donar classes als grups infantils de la mateixa Aula de Teatre i després vaig estudiar al Col·legi del Teatre. També vaig fer un postgrau d’interpretació per càmera, direcció escènica, dramatúrgia i producció, mentre donava classes a Sant Julià, al Trívium.

També canta. Va sorgir abans o després del teatre?

Sempre m’havia agradat cantar i al principi volia dedicar-me al teatre musical. Finalment, vaig decidir fer teatre de text, perquè volia una base sòlida d’interpretació.

Com combina les dues professions?

Durant molts anys vaig viure i treballar a Barcelona com a actriu i vaig conèixer la meva parella, que és músic i compositor. He combinat teatre amb música i hem fet espectacles junts, ell tocant, jo actuant. A les Canàries, on visc i d’on és ell, em dedico més a la part musical. Quan torno a Andorra faig més teatre.

Com gestiona moure’s entre les Canàries, Andorra i Barcelona?

Bé, com puc [riu]. A Barcelona de tant en tant encara em truquen o em presento a càstings. A Andorra tinc la família, i si des de l’Escena Nacional o alguna altra entitat em proposen alguna cosa, intento venir. M’he de planificar la vida amb bastant antelació.

Com valora l’escena teatral a Andorra? Està creixent?

Està creixent i hi ha artistes molt bons, tant en les arts escèniques com en les plàstiques. És un país petit i la gent sovint ha de marxar a fora per formar-se, però tenim molt talent.

Què aporta a la societat el creixement de l’escena artística?

Tot. La cultura és el que ens diu qui som, d’on venim i cap a on anem. L’art deixa constància del nostre pas pel món, sigui en un text, una fotografia, una pintura o una música.

Parlem de ‘Límits’, l’obra que ha representat el cap de setmana.

Límits es va estrenar fa tres anys a Sant Julià amb l’Escena Nacional, dins un projecte de creació comunitària. A partir dels textos que vam escriure el Guillem, el director, va escriure l’obra. Ara l’ENA ha apostat per propostes que han agradat i fer una minitemporada.

Podria tenir recorregut més enllà de les funcions actuals?

Estem intentant portar-la a les escoles, perquè té un missatge que creiem necessari.