Liliana da Silva, ciclista
Liliana da Silva: “Tothom ens aplaudia i s’obria per deixar-nos passar”
És de Portugal, té 38 anys i viu a Andorra des dels 7. Alterna la professió de gestora comercial de negocis amb el ciclisme, i enguany s’ha sumat a la marxa ciclista solidària Andorra-Galícia. Un repte de 1.330 km amb un desnivell de 19.000 m.
Liliana Da Silva
A la foto surt triomfal.
Vaig iniciar la ruta amb por, perquè hi havia molt desnivell i soc una ciclista rodadora, no escaladora. A mi em poses a pujar i pateixo com un gos! Arribar l’últim dia i veure que hauria pogut continuar i fer més quilòmetres per a l’autoestima és espectacular.
Parli’m d’aquesta arribada.
El 8 de setembre, després d’haver acomplert les 9 etapes, ens vam esperar per entrar junts a la plaça de l’Obradoiro, els 19 que hi anàvem. En entrar a la plaça, ens van fer un passadís. Tots els pelegrins i turistes s’obrien per deixar-nos passar i començaven a aplaudir. Pell de gallina. Tothom deia “Andorra, que lluny que és!”.
Més de 1.300 km rodats.
1.347, per ser exactes, i un desnivell de 19.000 m. L’etapa més difícil va Sos del Rey Católico. Era de 185 km, a la una del migdia només n’havíem fet 60 per contratemps, i encara havíem d’assolir 2.000 m de desnivell. Psicològicament, t’enfonses.
Però va continuar.
A partir d’allà tot va anar rodat. Paisatges espectaculars. Ara bé, vam arribar tardíssim. L’altre moment dur, i penso que per a tots, va ser l’entrada a Galícia.
Tot cremat pels incendis.
Durant quilòmetres i quilòmetres. Tot mort. L’olor de cremat. Les cases buides, i al cel vèiem les avionetes constantment.
Quina tristor.
Va ser molt dur per a nosaltres.
Sempre parla en plural.
Perquè vaig fer la ruta amb la meva parella, en Joaquim.
També s’entrenen junts?
Un dels llocs on ens agrada anar a practicar és Deltebre, on els vents són huracanats. Això ens fa més durs, sobretot a nivell psicològic.
I la convivència?
Ens entenem. Només ens cal mirar-nos per acordar el ritme. També ens animem.
I entre etapa i etapa?
Mil anècdotes.
Posi-me’n un exemple.
Puebla de Sanabria. Era festa major. Després d’una remullada, tot i que l’aigua estava a 17º, vam anar al poble a fer uns beures. Va costar molt tornar, hi havia una festa! Gent tocant, ballant... encara a dia d’avui penso que ens hi hauríem d’haver quedat una estoneta més.
Què s’endú de l’experiència?
L’equip, les amistats, els 19 que hi vam anar. Al principi no ens coneixíem, però vam compartir de tot. Sempre anàvem en grup a fer turisme o a fer tapes. Després, la satisfacció d’haver-ho aconseguit. Al final t’adones que l’important no és l’arribada, sinó tot el camí.