Luis Piedrahita: “El límit de l’humor és el talent de l’humorista”

Es pot conjugar apocalipsi i correcció?

Sí, de fet d’aquí surt el títol. Apocalítpicamente correcto parla de les contradiccions humanes i dels motors que ens mouen: la por i l’esperança. Dos motors contradictoris, un ens empeny endavant, l’altre ens fa retrocedir.

Quin escolliria dels dos?

Tant de bo poguéssim escollir. Estem condemnats a navegar amb aquests dos motors.

També afirma que riure espanta la por.

La por espanta el riure, però, paradoxalment, el riure espanta la por. Tot és qüestió de veure qui dispara primer. És meravellós veure com, quan esclata la primera rialla, els foscos ocellots de la por surten volant.

El seu humor sempre té un rerefons filosòfic?

El riure sol, sense cap reflexió, serveix de poc. Perquè l’humor funcioni hi ha d’haver una idea. Com la cervesa i l’escuma. Riure és com l’escuma de la cervesa. La reflexió humorística és la cervesa fresca i amb pressió que està generant l’escuma. Tots volem una cervesa amb dos dits d’escuma. Ningú vol beure un got d’escuma sola.

I a vostè què el va portar al món de l’humor?

De nen volia ser inventor. Després metge, però vaig descobrir que em desmaio per culpa de la sang. Així que vaig acabar sent humorista. Em permet conjugar l’enginy amb el patetisme de caure a terra sempre que algú es fa una ferida.

La seva primera actuació.

El primer certamen d’El Club de la Comedia. Vaig pujar a l’escenari sense experiència, ho vaig fer el millor que vaig poder i el públic va riure. Aquell dia vaig comprendre que aquell era el meu lloc.

Ha de tenir límits l’humor?

El límit de l’humor és el talent de l’humorista. Un ha de decidir de què vol parlar i si n’està capacitat. Poso d’exemple Tonino Guerra, que va ser presoner d’un camp de concentració. En ser alliberat va dir: “He estat content molts cops, però la vegada que més va ser quan em van alliberar. Vaig veure una papallona sense ganes de menjar-me-la.” Un acudit que parla de la fam i la penúria d’un poeta comdemnat a no poder gaudir de la bellesa. Un no hauria de fer acudits sobre l’Holocaust nazi l’endemà d’obrir els camps, a no ser que tingui el talent de Guerra.

Queden butaques lliures. Com animem els indecisos?

És un monòleg arrebossat amb la farina fina de l’enginy, pa ratllat d’ironia i un ou de xorrades. Un humor fi i blanc, però transgressor. Tan fi i tan blanc que es podria esnifar.