9 de setembre

Com cada any, passat Meritxell, tot torna a la normalitat. L’afirmació no és ben bé certa. Podríem afirmar que l’endemà de Meritxell s’incorpora a la quotidianitat real el darrer segment de població que faltava després de les vacances d’estiu: els escolars o estudiants. I amb ells tornen les presses, l’adaptació dels nostres horaris a les seves activitats, l’anar corrent amunt i avall -en funció de si van a judo, bàsquet, esbart, dibuix o anglès-, els busos plens, les carreteres col·lapsades en hores punta... aquesta deu ser la normalitat plena, la del 9 de setembre, tot i que la immensa majoria d’adults ja fa dies que van amb el ritme de la seva normalitat, la laboral. I a tenir en compte, no només les famílies amb canalla tenen el calendari marcat en vermell aquesta setmana, sinó també aquells que ja han superat una etapa de la vida tan intensa, i no pas per la jubilació. Són els efectes col·laterals del sistema amb què ens hem organitzat, sabedors com som que abans estàvem a l’altre costat. Soc un d’aquests darrers i si bé ja no corro amunt i avall anant del centre escolar al centre esportiu i d’aquí a l’acadèmia d’idiomes, mai deixes d’estar pendent -d’angoixar-te fins i tot- del transitar dels teus fills per aquesta vida, encara que alguns ja no depenguin econòmicament de tu o malgrat tenir-ne algun altre lluny formant-se per un futur que ni tu mateix t’imaginaves que pogués existir per als teus. A tots sempre els desitges sort i sempre hi ets per si et necessiten -cada vegada menys, tot s’ha de dir- i la realitat del setembre acaba sent una altra que aquella havies viscut durant quasi tota la teva vida.