Joan Sánchez: “En donar una mala notícia has de ser clar i no enganyar”

Sempre ha exercit a Andorra?

Sí, en acabar la carrera, vaig fer el servei militar a Saragossa i després, cap a Andorra. Era el novembre del 79. Vaig arribar amb el doctor Burgués. De fet, soc el col·legiat 37 i ell, el 36; el van col·legiar 2 minuts abans.

Devia ser molt diferent.

Érem quatre: el Dr. Pallerès, el Dr. Burgués pare, el Dr. Breil i jo. Quan fèiem guàrdies no hi havia mòbils, i si sorties a sopar, et trucaven al restaurant. Informaves la policia i quan hi havia urgències, et venia el cambrer: “Escolta, han trucat de l’av. de les Escoles 25”. Després van aparèixer uns telèfons mòbils que semblaven maletes.

Va començar al Pas de la Casa.

Amb el Dr. Escoda. L’any 80 obriren urgències a la clínica Meritxell Vella i m’hi vaig sumar. També era ajudant quirúrgic del Dr. Gómez. Va ser ell qui em va dir “Juan, aquí nadie hace endoscopias”.

I va decidir marxar un any al Vall d’Hebron.

Era el 86. En tornar, vaig començar amb les endoscòpies. Primer al despatx, després vaig dur l’endoscopi que havia comprat a la Clínica Sta. Coloma Vella, a petició de la directora de l’hospital. En canviar l’hospital, es van comprar equipaments i van arribar més endoscopistes.

Què fa exactament un metge d’endoscòpia digestiva?

N’hi ha de dos tipus: la diagnòstica, en què poses un tub dins l’estómac i el budell i mires si hi ha lesió o patologia, i la terapèutica, per intentar solucionar el problema. Si trobes un pòlip, el talles i el treus; o si hi ha sagnat, intentes esclerosar. Es tracta de fer un tractament menys invasiu que una intervenció.

Li agradava?

És una tècnica manual i visual. I important. Durant els hiverns era al Tarter, encara hi soc. I l’endoscòpia... no és un hobby, però sempre m’havia cridat.

Recorda el primer cas?

El que recordaré tota la vida és un jove d’uns 40 anys. Li vaig fer una colonoscòpia i li vaig trobar un tumor. En explicar-li em va dir que ho notava feia un any, però que li feia vergonya “ensenyar el cul”.

Què va pensar?

La gent no hauria de tenir vergonya, fem unes 20 exploracions en un matí, arriba un moment que és una ximpleria. I sempre els recordo que només miro quan soc a dins.

Com resumiria aquests anys?

M’ha fet feliç treballar ajudant la gent. Si has de donar bones notícies, millor, però si n’has de donar alguna de dolenta, cal no enganyar i explicar clarament el que has vist.

Repetiria?

I no canviaria res.