Canals, ponts i records

Hi ha ciutats que viuen d’una sola postal, però Venècia, en canvi, viu de totes les postals possibles. Canals, góndoles, ponts i places que semblen escenaris, sempre plens de turistes que actuen com a figurants d’una pel·lícula sense director. Quan finalment hi poses els peus tens aquella estranya sensació que ja hi havies estat abans –en el meu cas era així, tot s’ha de dir– encara que fos només a través de postals, anuncis o de la veu de David Summers, dels Hombres G, cridant allò de “Veneziaaaa”. Una melodia tan enganxosa que pot acompanyar-te durant hores mentre fas cua a un vaporetto o mentre et perds entre carrerons idèntics.

Per a mi, Venècia té un afegit especial: hi vaig anar per primer cop fa trenta anys, en un viatge de fi de curs de COU, allò que es feia abans com a pas previ a la selectivitat. Llavors la percepció era una altra: menys canals i més rialles, menys góndoles i més tonteria. Era aquella Venècia viscuda amb ulls d’eufòria, amb l’entusiasme de qui encara no sap que hi tornarà algun dia i amb l’alegria de fer un viatge amb els companys de batalletes diàries. Redescobrir-la ara, de gran, és gairebé un exercici de memòria: els mateixos canals, les mateixes façanes, però una mirada completament diferent. Més lenta, més atenta, més disposada a deixar-se sorprendre pels detalls que abans et passaven per alt. Venècia té aquesta estranya capacitat d’hipnotitzar fins i tot els que diuen que és massa turística. Sí, els turistes hi són, com a tot arreu, i semblen multiplicar-se cada cop que vols fer una foto, però, de sobte, apareix un racó solitari que sembla reservat només per a tu: un pontet de pedra sense ningú, un reflex daurat a l’aigua al capvespre, un carrer estret que acaba en silenci. És aleshores quan entens que Venècia no és només un decorat per a visitants, sinó una ciutat amb ritme propi i que amaga moments fantàstics. De sobte, una finestra oberta amb roba estesa sembla un quadre de museu, un mercat local et fa oblidar per uns minuts les multituds i, tot i que evidentment apropar-se a la basílica de San Marcos és una obligació, te n’adones que tot va més enllà de les góndoles i les màscares. I, sobretot, hi ha el plaer de perdre’s, perquè fer-ho i sense mapes, és del tot inevitable.