La petita París que sorprèn

Bucarest és una ciutat que sorprèn. Qui hi arriba potser espera una capital grisa i marcada pel passat, però el que troba és molt més complex: una ciutat de contrastos, on el vell i el nou conviuen.

A principi del segle XX, Bucarest era coneguda com “la petita París”. Els seus bulevards amples, els edificis d’aire francès i fins i tot el seu Arc de Triomf recordaven la capital francesa. Encara avui, passejant pel centre, hi ha moments en què sembla que un hagi canviat de país.

Aquesta imatge es va veure truncada durant la dictadura de Nicolae Ceausescu, que va remodelar la ciutat a la seva manera. El resultat més visible és el Palatul Parlamentului, l’edifici administratiu més gran del món. Majestuós i desmesurat, és símbol alhora de poder i de megalomania amb més de 1.000 sales, decoracions sumptuoses i un pes simbòlic que encara divideix els romanesos entre l’orgull i la vergonya.

Tot i això, Bucarest no és només el seu parlament gegantí. Al barri de Lipscani, el centre històric, la vida bull entre carrers empedrats, bars plens de música en directe i restaurants que serveixen cuina tradicional romanesa. Aquest espai, que durant dècades va estar degradat i oblidat, ha renascut amb força i avui és el cor més vibrant de la ciutat.

Una altra sorpresa és la quantitat d’espais verds i d’aigua. El Parc Herastrau, amb el seu llac immens, és el pulmó de Bucarest, i els voltants del riu Dambovita estan plens de racons tranquils. Però també hi ha llocs singulars, com el Therme Bucuresti, el complex termal més gran d’Europa, que s’ha convertit en una de les grans atraccions modernes.

La ciutat té també un patrimoni espiritual molt peculiar. Durant l’època comunista, moltes esglésies van ser literalment traslladades amb rails i grues per deixar espai a les grans avingudes, de manera que avui en dia apareixen amagades entre blocs de pisos, com petits oasis inesperats.

Però si alguna cosa defineix Bucarest és el seu contrast constant. És habitual veure un palau neoclàssic al costat d’un bloc soviètic i, just al costat, un gratacel de vidre ultramodern. Aquest caos aparent és el que li dona personalitat: no és una ciutat perfecta ni ordenada, però és autèntica.